Brussel·les: tan a prop, tan lluny

Aquesta vegada, el PSOE intentarà argumentar que el marc de la campanya europea coincideix amb el de l’espanyola perquè el tema que es dirimeix en aquestes eleccions és si l’extrema dreta pren a l’assalt el Parlament europeu i com reaccionen davant d’això els partits conservadors europeus. Per a això, bons són una crisi diplomàtica amb l’Argentina, els pactes municipals i autonòmics del PP amb Vox i els estirabots que se li acudin al ministre de Transports, Óscar Puente. De fons subjeuen els escenaris que obririen un bon resultat socialista, ja que cada vegada costa més trobar signes vitals a aquesta legislatura, com s’ha reflectit aquesta setmana en el Congrés.

¿Què és un bon resultat socialista? La política hi ha qui l’explica com un tema de gestió d’expectatives, i en aquest sentit les del PP en aquest cicle electoral que va començar a Galícia són conegudes i ambicioses: un passeig triomfal dels d’Alberto Núñez Feijóo a cavall de l’amnistia davant el viacrucis de Pedro Sánchez. Qualsevol resultat que no s’acosti a això serà agredolç per als conservadors; si ho aconsegueixen, el capital polític de Sánchez cotitzarà a la baixa després de la pujada de la "reflexió" de cinc dies i la victòria de Salvador Illa en les eleccions autonòmiques catalanes. Així es plantegen les eleccions europees i així s’interpretaran, amb factors propis com la circumscripció electoral única i l’abstenció.

¿I en termes europeus? És cert que el resultat dels partits d’extrema dreta és un dels temes a seguir. El seu previsible bon resultat electoral suposa un desafiament a la construcció europea. L’extrema dreta acudeix a les institucions europees a obstruir, dificultar i alentir el procés de construcció europeu. ¿A destruir-lo? Primer s’ha de veure si l’edifici europeu està tan dèbil; i segon, en termes europeus, l’arribada de l’extrema dreta a governs de països clau com Itàlia no ha suposat, de moment, una catàstrofe europeista. La institucionalitat sol tenir mala salut de ferro.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Tot i així, l’assalt iliberal marcarà sens dubte l’anàlisi electoral a nivell europeu. Però hi ha altres temes interessants, com l’impacte de la guerra d’Ucraïna, els índexs de participació i els resultats en els països locomotora de la integració europea, Alemanya i França, i en països com Espanya, que tan beneficiats han sigut pels fons Next Generation. La pandèmia queda lluny en el record, però potser convé recordar-la com a exemple d’una gestió global i d’emergència a nivell europeu, des de les vacunes a les ajudes als països que més ho van necessitar.

És molt dubtós que aquests assumptes (i d’altres, com els mecanismes democràtics de la unió o la desafecció ciutadana amb el que simbolitza Brussel·les) formin part de la conversa electoral d’aquesta campanya europea. Després de l’europeisme cursi, acrític i infantil que va imperar a Espanya durant anys (els Estats Units d’Europa, que soni el Cant de joia) ens hem instal·lat en una mena d’indiferència. Ni euroescèptics com altres països ni implicats en la conversa política europea. A canviar-ho tampoc hi ajuda l’escàs interès dels partits a tractar els afers comunitaris més que com peces dels escacs interns. La construcció europea no serà robusta si no compta amb fonaments ciutadans forts.