La tribuna
Microcapitalisme salvatge
L’IRPF, declarat a un costat i desaparegut a l’altre, emet la seva sinistra dissonància i Hisenda afila les dents: és l’únic tribunal, juntament amb les xarxes socials, en què la presumpció d’innocència no existeix
El retard en el pagament obligarà l’autònom a viatjar enrere amb mitjans artesanals. Buscarà en els moviments bancaris, no sigui que estigui equivocat
Va deixar anar aquesta perla, "microcapitalisme salvatge", Alejandro Lérida, autònom, perquè de les moltes feines que carrega l’autònom sobre el seu llom destaca aquesta tortura invariable: perseguir petits pagadors ronsejaires. Corre al seu darrere el pintor, l’escriptor; corre el torero i l’editor, i ho fa sense sabatilles, descalç com un penitent. Per a l’autònom, de vegades, cobrar suposa més feina que treballar. Proveu de veure-us contractats per un petit i remot ajuntament, per una diputació: enfronteu-vos a aquestes pàgines webs que no permeten carregar el PDF, que no saben llegir la firma, que es pengen en el moment d’abocar la documentació. Mentre mira de posar-se a to amb la burocràcia, l’autònom ja va fer el que li van demanar: va entregar l’encàrrec en data. Superat el laberint, a final de mes, emet la seva factura. Però després, a la primavera, quan arriba l’hora temuda de la veritat i la declaració de la renda exigeix introspecció financera completa, de sobte trepitja en fals i cau al forat diminut. Aquella feineta per 500 euros no es va pagar mai. L’IRPF, declarat a un costat i desaparegut a l’altre, emet la seva sinistra dissonància i Hisenda afila les dents: és l’únic tribunal, juntament amb les xarxes socials, en què la presumpció d’innocència no existeix.
Plom o plata, diu Hisenda, i llavors un desfalc de 85 euros d’impost suposa hores de trucades, quilòmetres d’e-mails, insomni. Repeteixo: és la veritable feina de l’autònom; la creu del microcapitalisme salvatge: córrer al darrere d’un pagament de 500 euros no ingressat i la seva cua verinosa d’impost sense ajustar.
El retard obligarà el pobre autònom a viatjar en el temps amb mitjans artesanals. Buscarà en els moviments bancaris, no sigui que estigui equivocat ell, amb un sentiment de culpa incongruent, ja que un morós viu la seva vida en un altre codi postal i es despreocupa. Ho prova inserint arrodoniments, tira enrere en scroll i per més que el busca no troba l’ingrés, cosa que l’obligarà a furgar en el Whatsapp, en el correu, en els pòsits del cafè: a veure amb qui diables va parlar i qui li deu cinc-cents euros i una línia bòrnia en la declaració d’Hisenda. Redescobrirà noms, rellegirà e-mails obsequiosos que li demanaven alguna cosa i li oferien uns dinerets a canvi. L’amabilitat de l’antiga comunicació es llegirà ara en codi d’hipocresia, molestarà la "salutació", el "gràcies", i quan el morós sigui interpel·lat rebrà excuses, o llargues, o misteri.
D’autònoms n’hi ha com José Antonio Rojo, que va desenvolupar la tàctica de trucar per telèfon al cap de l’empresa deutora, al fix de casa seva a les quatre del matí, per dir-li que ell matinava molt i sentia la molèstia si l’havia despertat. La seva dona preguntava: "¿Què passa, què passa?", i el morós li va pagar aquell mateix dia. D’autònoms n’hi ha com Pere Amengual, que inclouen la feina burocràtica necessària per cobrar d’administracions públiques en la minuta, considerant que són hores treballades. D’autònoms n’hi ha com Martínez Abad, que diu que ell cobra les quantitats modestes per endavant, adduint que no es pot fiar de la solvència d’algú incapaç d’avançar una quantitat irrisòria.
En fi, mentre el desarborat exèrcit dels autònoms inventa jocs amb els quals ballar el microcapitalisme salvatge, també les empreses desenvolupen la seva tàctica de toreig. Les descriu José Aragonés, autònom, molt bé: "Entregues la feina i els demanes les dades per a la factura. Triguen una setmana a donar-te’ls. Els hi envies i, depenent de la data, resulta que et pagaran en 30 dies a comptar des d’una data que curiosament és prop de 30 dies posterior a aquesta. Si l’envies el 4 és el 30, i si l’envies el 18 és el 15 del mes següent. Passen dos mesos i no et paguen, però per no semblar un mort de gana deixes passar una setmana o dues més. Com que la pasta no arriba, els envies un e-mail de què passa amb això. Al cap de pocs dies et contesten: la teva factura no conté el número associat a l’ordre de pagament. ¿Això no m’ho podies dir quan te la vaig enviar? Òbviament, no. Et donen el número de l’ordre de pagament, el poses a la factura i els hi tornes a enviar. Es repeteix el procés i els terminis. Als 6 mesos, amb sort, cobres".
Si no fos perquè els autònoms es passen així la vida, correria la sang.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
