Barça
El comiat de Xavi
Último entrenamiento de Xavi Hernández con el Barça.
Sembla que tot ha de tenir una bona arrencada. El pes de la primera impressió és tan gran que condiciona com seguirà la relació amb la persona que acabem de conèixer, la novel·la que comencem a llegir, el lloc on acabem d’arribar. Si no és bo, no continuem. I, no obstant, ¿no és molt més important el final? Quants bons inicis i tants mals finals. Acabar bé no és fàcil, sens dubte, però potser hauríem de fer un esforç en tot allò que té a veure amb els comiats. Laporta es carrega Xavi exposant-lo a una situació gairebé humiliant tot i ser una llegenda recent del club. ¿No es podia fer millor? ¿Aquest és el comiat que es mereix algú com Xavi al Barça? Potser els anys fan aflorar totes les coses bones, però hi ha pals que no s’obliden. És com un mal cafè després d’un àpat exquisit. Com el pare a qui li agradava que el convidessin a un bon sopar i en obrir el testament el fill descobreix que fa anys que està desheretat. ¿Com s’arregla això?
El comiat que condiciona el record del somriure ample i la mà gran d’un pare. Tants finals espantosos així a la vida real. Per això el bon cinema ens emociona tant amb els comiats, aquí sap el director que ens tocarà la fibra. Ho sabia Sofia Coppola quan fa inaudibles les últimes paraules que Bob xiuxiueja a Charlotte a Lost in translation en aquella abraçada que és la vida sencera enmig d’un carrer de Tòquio transitat. Com oblidar la mà de Francesca a la maneta de la porta del cotxe. Plou, ningú parla, només el soroll de l’intermitent i del parabrisa, i ell, Robert, Clint Eastwood, xop de peu al carrer. Els protagonistes d’Els ponts de Madison es miren, s’estimen, ja es troben a faltar, se somriuen. Ella no baixarà del cotxe. És un final trist però perfecte, gens fàcil a la vida dels amants que es creuen inesperadament i podrien canviar-ho tot i, no obstant, es converteixen en un somni trencat.
És difícil acabar les relacions estimant-se sense retrets, però quan passa... Quantes ploreres quan ET assenyala a Elliott el cap amb el llarguíssim dit. Seré aquí, li diu. Al record. Justament per això, ¡acabem millor les coses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
