Europa se la juga

Uns 359 milions de ciutadans estan cridats a les urnes per elegir 720 eurodiputats (61 d’ells espanyols) en uns comicis sistèmics en què hi ha en risc els valors de la Unió Europea (UE), la seva pau i seguretat, el seu creixement econòmic i el seu model social, amb dues guerres obertes, una a la seva frontera amb Ucraïna, i una altra a Gaza, a la vora del Mediterrani. En aquest context, l’abstencionisme crònic –a l’anterior cita de 2019 la participació va superar per primera vegada el 50%– pot reflectir la desafecció de la ciutadania, però també el desconeixement del que està realment en joc.

Sí, Europa se la juga. També se la juguen els seus 450 milions de ciutadans. La UE és la massa crítica necessària no només per mantenir, de portes endins, el model social de referència, sinó també per assegurar, de portes enfora, la pau i la seguretat en un context mundial canviant: l’interrogant de les eleccions nord-americanes, el desequilibri amb la Xina i l’amenaça de la Rússia de Putin. El Brexit és un exemple de les conseqüències socioeconòmiques i de l’aïllament geoestratègic que representa una sortida abrupta de la UE.

Des d’aquesta òptica, com va explicar Jaume Duch, director de comunicació del Parlament Europeu en una trobada amb aquest diari, "els euroescèptics ja no amenacen amb anar-se’n". Han decidit quedar-se per canviar la UE des de dins i per convertir-la en una espècie de confederació d’Estats sobirans, una àrea de lliure comerç, però sense pilars comuns: els valors democràtics, l’Estat de benestar, el pluralisme polític i la democràcia liberal. Aquest és, en síntesi, el cabal comunitari que posa en risc l’auge de les extremes dretes, tant si són atlantistes com russòfiles, articulades en dos grups que poden desplaçar als liberals com a tercera força de l’Eurocambra: Identitat i Democràcia (ID), liderada per Marine Le Pen i Matteo Salvini, que acaba de trencar amarres amb Alternativa per a Alemanya (AfD), i Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), de la italiana Giorgia Meloni, els polonesos de Llei i Justícia i Vox. Els populars (PPE), que fins ara els mantenien fora de la seva equació de pactes, han obert la porta a una aliança amb Meloni.

A Espanya, mentrestant, el debat europeu es veu ensordit per la polarització política. És el cas paradigmàtic de la polèmica amb el president argentí Javier Milei. Més enllà dels seus exabruptes, el factor substancial hauria de ser la seva posició programàtica: "la justícia social és aberrant" i "els impostos són un robatori". A Espanya i a la UE, la justícia social és un pilar bàsic dels seus fonaments i la progressivitat fiscal el sistema per assegurar-ho. Això és també el que està en joc.