Protestes
EmparedatFeijóo
El PP ja no convoca les manifestacions per enderrocar Sánchez, sinó per acovardir Feijóo, embotit d’un sandvitx entre Ayuso i Vox
El PP agita l’arbre, però de moment continua sense caure ni una fulla. El Feijóo activista descobreix a poc a poc el preu de sortir al carrer, l’evidència empírica que les manifestacions sempre van de més a menys. Entre els saraus rabiosos de Ferraz i les misses dominicals contra l’amnistia cada vegada sumen menys gent, però cada vegada més enfadada, el primer símptoma fatal de qualsevol desmobilització. En el cas del PP, un partit dissenyat exclusivament per al poder i no per a aquestes agitacions antisistema, el seu activisme desactivat té ja només un objectiu estrictament intern. En la trista manifestació d’aquest diumenge passat, a la qual ja només van acudir vint mil ànimes, l’aparença de l’aquelarre era la de sempre: vagi-se’n, senyor Sánchez; tots contra Puigdemont, i eleccions ja, la mateixa lletania avorrida i estèril que es repeteix monòtonament des del 23J. La seva premsa amiga s’esforçava per descriure-la com "una marea humana" amb l’objectiu electoral de guanyar el plebiscit anunciat de les europees, però el cert és que les fotos aèries mostraven una discreta multitud que desmentia l’anunciada apocalipsi sanchista.
En realitat, el PP ja no convoca les manifestacions per enderrocar Sánchez, sinó per acovardir Feijóo. La dreta extrema del seu propi partit tracta que el seu aparent líder eviti qualsevol temptació de moderar-se, i que a poc a poc vagi lliscant pel precipici de la radicalitat, el terreny relliscós per on patina tan bé Ayuso. I és que la presidenta de Madrid, encara que continuï cridant "¡Visca la fruita!", no pretén assaltar la Moncloa, sinó el seu propi partit, que, discurs a discurs, va empenyent cap al carajo de libertad de Milei. La visita atòmica del president argentí va incomodar Feijóo, desconcertat davant aquest exabrupte, però va catapultar Ayuso, que va trobar nova munició argumental per consolidar la seva posició. I allà s’ha quedat petrificat Feijóo, emparedat entre Milei i Vox, emparedat entre la seva pressuposada però mai exercida moderació i la visceralitat salvatge d’Ayuso, emparedat entre el centre impossible que una vegada va somiar i l’extrema dreta cap a on el condueixen cada vegada més indissimuladament. El líder del PP és ara mateix un embotit perplex al mig del fenomenal i extravagant sandvitx en el qual l’ha ficat la dreta extrema radical de Madrid, que l’encapsula com a pas previ per devorar-lo. Per això els crits impostats de Feijóo a la porta d’Alcalá en contra de l’amnistia van semblar tan forçats.
Res a veure amb la interpretació fresca, creïble i trempada de la presidenta de Madrid, que es comporta amb Feijóo amb el sadisme i la prepotència dels gats amb els ratolins: juga amb ell amb paciència, i el té mig mort o mig viu a l’espera de la urpada final. La Guerra Civil del PP és un fascinant espectacle silenciós, tots amb un somriure a la cara, en el qual el més important és sempre el que s’insinua i no es diu. Un dels grans al·licients del 9J és saber si per fi començarà l’esperat tiroteig a Génova.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
