La ultradreta i les dones

La ultradreta se serveix de "braços i veus" que hi ha al seu voltant. És com un camaleó que de vegades llueix del color dels discursos d’un youtuber que promou la violència contra les dones a través de l’humor, altres vegades es passeja amb autobús promovent lemes directament antidemocràtics i en altres casos alimenta comptes d’Instagram que romantitzen les vides de les dones que són servils als seus marits. Aquestes accions –entre moltes d’altres– formen part d’una estratègia global que pretén un canvi cultural que reverteixi en un canvi polític que ens vulnera drets a tothom però especialment a les dones i persones dissidents de gènere. Heus aquí tres exemples concrets per il·lustrar els perills.

El primer és el dret a l’avortament. Ja hem vist en diferents països que aquest dret torna a ser problematitzat després d’anys d’haver estat garantit. És important entendre que promoure un debat sobre aquest dret quan ja es percebia com a consolidat té com a objectiu transmetre l’imaginari que el debat és al carrer, que no és un consens. És aquí on hi ha el perill real quan disfressem una retallada de drets per a les dones de debat públic. Els esclats davant les clíniques abortives –a més de ser una violència indiscutible davant les dones i els/les professionals que hi treballen– són una mena de performance que pretén escenificar una amplificació social del missatge antiavortista de la ultradreta.

En segon lloc, el pretès canvi conceptual i, per tant, polític de la violència de gènere anomenant-la "violència familiar". De nou ens trobem davant d’estratègies que per a alguns poden semblar innòcues o banals. Però no ho són. El debat o la lluita sobre les paraules pretén amagar una realitat aclaparadorament majoritària com és la violència contra les dones en totes les seves formes. Dir-ne "violència familiar" pretén: apel·lar a l’equidistància de qui exerceix la violència en termes de gènere i pretén remetre al famós refrany "els draps bruts es renten a casa" invisibilitzant la violència. Si bé totes les dades recollides i sistematitzades en els darrers 25 anys desmenteixen aquesta equidistància i està demostrat i avalat que l’estructura patriarcal desigual és la que possibilita i dona legitimitat a la violència contra les dones, aquests relats ultradretans pretenen inocular un canvi cultural respecte a la violència de gènere que podria permetre –en el pitjor dels escenaris possibles– un canvi legislatiu amb menys oposició.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

En tercer lloc, la presència de les dones a la vida pública. Mai no sentirem dir a la ultradreta directament que les dones no han d’estar als espais públics ni que han de tornar a casa; no obstant, puc identificar com a mínim dues estratègies que ens apropen al discurs de la fantasia de la lliure elecció de les dones de tornar a rols tradicionals i no reivindicar drets. D’una banda, els discursos que avalen que les dones no necessiten polítiques d’igualtat en l’àmbit laboral perquè es "defensen soles" –discurs promogut per Milei recentment, per cert– i, d’altra banda, intentar inocular la moda que –com sempre– ve dels EUA sobre les dones que "sàviament" entenen que el millor que poden fer és tornar a casa i cuidar "els seus". En qualsevol cas, es pretén desmobilitzar les dones i debilitar el seu poder de transformació personal i social. Quelcom útil també per a les pretensions d’aquest gir polític.

Hem de tenir el pensament crític alerta, sempre. Els objectius ultradretans no són sovint evidents. Ens hi juguem molt.