La tribuna
Els passejos de Sharon i Ben-Gvir
L’antiga distinció de la política israeliana entre ‘coloms’ i ‘falcons’ ha quedat desfasada pel col·lapse de l’anomenat camp de la pau
El segle XXI a Israel va començar amb la victòria d’Ariel Sharon en les eleccions del març del 2001. Com a líder del Likud en l’oposició, el vell general va convulsar la regió el setembre del 2000 amb una visita a l’esplanada de les Mesquites de Jerusalem, que va donar lloc a una sèrie de disturbis que es consideren l’inici de la segona intifada. En les eleccions, Sharon va derrotar el laborista Ehud Barak en un duel entre les dues ànimes de la política israeliana: els anomenats coloms, que propugnaven les negociacions amb els palestins en el marc dels Acords d’Oslo, i els falcons, que abominaven el procés de pau. Sharon era el falcó per antonomàsia. Assenyalat per una comissió d’investigació de la Knesset per la massacre als camps de refugiats de Sabra i Shatila, simbolitzava la mà dura militar amb els palestins, l’expansió dels assentaments i la intransigència negociadora.
Dues dècades després, Sharon, mort fa deu anys després de desallotjar els colons de la franja de Gaza en l’últim intent (unilateral) de la solució dels dos estats, seria considerat un colom a l’Israel més radical de la història. L’anhel indissimulat del Govern actual és tornar a colonitzar Gaza. Tan extremista és l’Executiu que es pot afirmar que ni tan sols Benjamin Netanyahu, que ha dedicat la seva vida política a evitar la solució dels dos estats, és avui el polític més radical del seu Govern. L’eix ideològic israelià es va trencar quan es va col·lapsar el procés de pau i el denominat camp de la pau va desaparèixer. Des d’aleshores, la competició política consisteix a demostrar qui és el falcó amb les arpes més afilades. En aquest sentit, la foto d’aquesta setmana entre Netanyahu i Santiago Abascal diu més del primer ministre israelià que del líder de Vox, i d’on és l’Israel d’avui en el mapa polític dels països occidentals. Que lluny, l’Israel dels pioners ideològicament transversal.
Aquesta setmana, l’alt representant de la Unió per a Afers Estrangers i Política de Seguretat, Josep Borrell, distingia entre Israel i el Govern de Netanyahu. Però el primer ministre no és un actor aïllat. En aquest segle XXI, la població israeliana s’ha radicalitzat: han augmentat els colons que viuen a Cisjordània i el suport als partits d’extrema dreta que competeixen entre si en propostes supremacistes. Aquesta setmana, Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat Nacional, va imitar Sharon i va visitar l’esplanada de les Mesquites per denunciar el reconeixement de Palestina per part d’Espanya, Noruega i Irlanda. Ben-Gvir viu en un assentament a Cisjordània i en la seva joventut va estar vinculat al Kach, una organització que va ser considerada terrorista per Israel, la Unió Europea i els Estats Units. El camí que va del passeig de Sharon al de Ben-Gvir és el trajecte al dretanisme supremacista, ultranacionalista i racista de la política i una part considerable de la societat israeliana.
La terra anhelada
La reacció davant el 7-O ha col·locat Israel, el projecte sionista de crear una llar nacional per al poble jueu en la bíblica Eretz Israel, en una situació molt complexa. L’empresa sionista, que va començar a finals del segle XIX, sens dubte ha triomfat en el seu afany de controlar la terra que anhelava: avui, a través de diferents formes, Israel exerceix la sobirania a tot el territori de la Palestina del mandat britànic. Però queda l’assignatura pendent de la població palestina, la que existia quan els primers colons sionistes van començar a arribar a finals del segle XIX i la que persisteix avui a Israel, Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.
Què fer amb ells ha sigut sempre el taló d’Aquil·les del sionisme: entre els palestins amb ciutadania israeliana (tot i que no plena en drets i deures) i els refugiats hi ha una graduació d’estatus i polítiques. La partició (els dos estats) és la solució menys dolenta, però al llarg de la història s’ha demostrat impossible de portar a terme. Avui, a l’Israel més nacionalista i radical de la seva història, el país on els falcons han devorat els coloms, li toca respondre a la pregunta clau per a l’existència del país, gestionar una fase decisiva de la seva història. I, per ara, només respon amb mort i destrucció d’una escala que genera horror, repulsa i aïllament internacional. És dubtós que un país com Israel s’ho pugui permetre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
