Begoña

El cúmul de disbarats que aquests dies hem pogut llegir i sentir en pràcticament tots els mitjans sobre la senyora Begoña Gómez, ens el va brindar l’altre dia el portaveu del PSOE al Congrés dels Diputats, Patxi López, quan va dir: "La UCO desmunta les acusacions contra la presidenta del Govern". Es pot comprendre perfectament que la política genera certes relacions de submissió pròximes al vassallatge, però d’allà a considerar Begoña presidenta del Govern d’Espanya hi ha tot un abisme. El que ha passat en aquest cas és que Manos Limpias, una fosca organització que ha guanyat notorietat per acudir a la jurisdicció penal amb finalitats clarament extorsionadores, va triar la via de la denúncia contra la dona del president per presumptes actes de tràfic d’influències i corrupció en els negocis, perquè, amb les denúncies, el jutge d’instrucció que les rep està obligat a investigar, perquè ho ordena expressament la llei, tret en el cas que el denunciat sigui notòriament no constitutiu de delicte, que no és el cas que ens ocupa. En canvi, si s’interposa una querella existeix un filtre previ, establert en la mateixa llei, que obliga a desestimar la querella quan els fets no constitueixen delicte, és a dir, el jutge ha de fer una primera anàlisi sobre els fets denunciats i la seva tipicitat.

El ministeri fiscal, amb indissimulada submissió al Govern, va presentar un recurs d’apel·lació contra la interlocutòria que va dictar el jutge d’Instrucció competent de Madrid admetent la denúncia, només nou dies després d’haver-lo dictat, un recurs què confonia deliberadament denúncia amb querella; en què exigia que s’examinessin els possibles delictes comesos; en què afirmava que no es presentava cap dels denunciats, citant, creiem que no per casualitat, com a antecedent d’aplicació al cas una interlocutòria del Tribunal Suprem recaigut en la causa especial que es va incoar davant l’alt tribunal per una querella interposada per Òmnium Cultural, IU i el PCE contra el rei Joan Carles per un suposat delicte fiscal. Ara, l’Audiència Provincial de Madrid desestima el recurs del fiscal (tret de la necessitat d’alçar el secret de les actuacions, que l’admet), i això confirma la necessitat d’investigar els fets denunciats i de practicar les diligències necessàries amb aquesta finalitat. El més sorprenent del cas és que l’Audiència Provincial produeix un clamorós silenci sobre una cosa que tenia sobre la taula al prendre aquesta decisió, com és que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, comissionada per la Fiscalia per realitzar diligències d’investigació sobre els fets denunciats per Manos Limpias, havia efectuat un informe el 16 de maig que descartava contundentment els fets denunciats en relació a la presumpta intervenció davant el Govern de la senyora Begoña.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

És cert, com ha lloc de manifest l’Audiència Provincial de Madrid, que per a l’admissió d’una denúncia n’hi ha prou amb la versemblança dels fets denunciats, amb la mera possibilitat fundada, que està molt allunyada dels indicis racionals de criminalitat que serviran posteriorment per a la continuació de la investigació pels tràmits del procediment abreujat, ja que el contrari distorsionaria la funció investigadora de la fase inicial del procediment penal; però si la investigació ja s’ha realitzat per una policia tan prestigiosa com la UCO, la Unitat Central Operativa, que és l’òrgan central del servei de Policia Judicial de la Guàrdia Civil d’Espanya, encarregada de la investigació i persecució de les formes més greus de delinqüència i crim organitzat, no es comprèn de cap manera que l’Audiència Provincial doni per complet el silenci per resposta a l’informe policial.

Així, sembla que la justícia, en aquests moments, no compleix la necessària delimitació, a la qual la pròpia interlocutòria judicial al·ludeix, entre el que és ètic, el que és lícit i el que és punible, la qual cosa, segons el meu parer, la priva de més credibilitat en un assumpte molt trasbalsat de politització i en els temps que corren, plens de fang.