Monarquia parlamentària renovada

Aquell marc constitucional de referència, deu anys després, continua vigent. El rei Joan Carles I, des d’aleshores rei emèrit, va caure del pedestal per demèrits propis: va dilapidar tot el cabal de credibilitat que va anar acumulant durant la Transició política i pel seu paper per avortar el cop d’Estat del 23F del 1981. El fins aleshores rei va confondre la immunitat de la qual gaudia en virtut de l’article 56.2 de la Constitució amb impunitat i el fet de "no estar subjecte a responsabilitat" amb irresponsabilitat.

Des d’aquesta òptica, amb la perspectiva del temps, es pot apuntar ara que la cadena d’esdeveniments que van precipitar la seva renúncia s’explica també per l’excessiva càrrega emocional del relat construït sobre Joan Carles I i per una condescendència acrítica dels grans partits d’Estat i de mitjans de comunicació de referència. En sentit contrari ha anat emergint des d’aleshores un altre relat emocional per desacreditar no només la conducta del rei emèrit, sinó també la Monarquia parlamentària i, per extensió, l’anomenat "règim del 78". La virtut, com diuen els clàssics, es troba en el centre. En efecte, la Constitució de 1978, sota l’arbitri de la Monarquia, ha donat a Espanya el període de més llibertat, progrés econòmic i benestar social de la seva història. Felip VI, des de la seva proclamació com a nou rei, s’ha preocupat no només de tornar a la institució el prestigi que havia anat dilapidant el seu pare, sinó de dotar-la de més transparència en l’exercici de les seves funcions i en l’administració de les seves dotacions pressupostàries. Una tasca en la qual no sempre ha comptat amb la col·laboració de Joan Carles I, sinó que de vegades s’ha vist entorpida amb actituds del rei emèrit en sentit contrari.

Tampoc la classe política espanyola, en particular els dos grans partits, PP i PSOE, han sabut aprofitar el relleu en la direcció de l’Estat per donar un nou impuls a la Monarquia parlamentària en la figura de Felip VI amb una actualització de la Constitució: la revisió de la successió de la Corona per fer efectiva la no-discriminació per raons de sexe que estableix el text constitucional (article 14), la delimitació del caràcter "inviolable" del titular i, en un pla més general, avanços en qualitat democràtica, pluralisme polític i diversitat territorial, i el nou marc europeu de referència. La Monarquia parlamentària renovada en la persona de Felip VI és condició necessària però no suficient perquè pugui exercir en plenitud el paper d’àrbitre i moderador del funcionament regular de les institucions. Es necessita que els grans partits de govern renovin també els consensos polítics fundacionals de la Transició perquè s’enforteixi el consentiment social necessari per a la seva continuïtat.