Europa: ¿nou pacte de centre?

És una dada rellevant i, no obstant, en la majoria dels estats el resultat electoral dependrà de la política nacional que de l’europea. A Espanya, l’opció principal serà entre els partidaris del Govern actual PSOE-Sumar i els que creuen que la papereta del PP de Feijóo serà un eficaç vot de censura contra Sánchez. Hi haurà vot a Vox i als nacionalistes, però menys. I les qüestions que ara es discuteixen més –l’amnistia i Begoña Gómez, la dona del president– són molt hispàniques. Gens europees.

Però saber quin dels dos partits quedarà primer i el seu avantatge sobre el segon serà rellevant per a la política interna. La repercussió europea no comptarà tant.

Gran batalla interna

A França també hi ha una gran batalla interna, però amb conseqüències europees més rellevants. Segons gairebé totes les enquestes, el populisme de Marine Le Pen, molt contrari a la immigració i amb un passat molt antieuropeu, pot treure més de deu punts d’avantatge (31% a 18%) a la coalició centrista i liberal del president Macron. Seria un vot de censura a Macron –bastant més fort del que podria patir Sánchez en la pitjor de les hipòtesis– i a favor d’un partit que no forma part ni de la laxa coalició que governa Brussel·les ni del gran consens europeu.

Curiosament, el benefici polític de les últimes grans protestes socials i sindicals contra l’augment de l’edat de jubilació de Macron no aniria a l’esquerra sinó a l’extrema dreta. Les conseqüències a curt termini podrien ser importants i augmentaria la possibilitat que el 2027 Marine Le Pen fos presidenta de França. Es votarà en clau francesa; però, no com a Espanya, els resultats poden tenir molta influència en el futur d’Europa.

A Alemanya, és clar que la CDU que forma part del PPE serà la primera força, però l’extrema dreta més extrema d’Europa, Alternativa per a Alemanya (AfD), podria quedar en segon lloc, al davant de l’SPD del canceller Scholz. I que l’AfD avancés els socialistes tindria conseqüències tant internes com a Europa. Els dos motors tradicionals d’Europa –França i Alemanya– quedarien debilitats amb una extrema dreta més potent en els dos països.

Caldrà parlar d’Itàlia, però allà la unió de la dreta del PPE (Berlusconi) amb la Lliga i el postfascisme de Giorgia Meloni ja ve de lluny. El canvi és que el partit dominant ja no és el soci del PPE –mort Berlusconi, dirigit ara per Antonio Tajani– sinó Giorgia Meloni, que ha rebaixat el seu tradicional antieuropeisme perquè vol comptar a Brussel·les per tenir més força a Roma.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Però el tan temut gir a la dreta de la política europea no sembla que hagi de gaire fort. No únicament per l’evolució de formacions que van ser antieuropees (Meloni i, fins i tot, Le Pen), sinó –més decisiu– perquè, segons les enquestes, al Parlament europeu no hi haurà una majoria de recanvi a la laxa coalició que governa Brussel·les des de fa temps. Segons l’últim sondeig que consulto, l’actual coalició tindria uns 400 diputats dels 720 que formaran el pròxim parlament (183 del PPE, 140 dels socialdemòcrates i 80 dels liberals). Mentre que un pacte del PPE amb tota l’extrema dreta no arribaria als 350. Podria partir el PPE i tampoc no n’hi hauria prou.

A Europa, però, les fronteres són fluides. Fins no fa gaire, Viktor Orbán, el reaccionari hongarès, estava al PPE. I Europa no podrà avançar amb Itàlia (o sigui Meloni) en contra. I la forta presència de dos partits tan enfrontats com el PP i el PSOE en els dos principals grups europeus no serà un plus per al centrisme de Brussel·les. Caldrà, doncs, llegir amb compte –i no a l’engròs– els resultats europeus de diumenge que ve.