Pedro Sánchez cent per cent

Prest o tard al sistema orgànic del PSOE li alterarà el ritme cardíac la llei d’amnistia i també les conseqüències d’haver dut el poder executiu a un enfrontament amb el poder judicial. Aleshores agafarà cos la sospita que Pedro Sánchez no és el pacificador, sinó el millor còmplice de la divisió. El Pedro Sánchez de la llei d’amnistia és el Sánchez al cent per cent. Com els pares del desert fugien del món del pecat, Sánchez va dedicar cinc dies a meditar com mantenir-se pur entre tanta política de la immundícia. Va reaparèixer fent ús i alhora condemnant la màquina del fang. I continua així.

En tots els avatars de l’activitat internacional de Sánchez hi ha una perceptible desproporció entre allò que és la seva aventura personal i el que són els interessos d’Espanya. Sorprèn que el seu europeisme consisteixi a practicar l’audàcia i no la prudència quan –per exemple– fa gestualitat simbòlica en qüestions que fa llargues dècades que no tenen solució consensuada. Això és adamisme, pujar i mantenir-se al trampolí de la taula rasa, indiferent a un fet incontrovertible: tota acció provoca una reacció. Embrancar-se en desqualificacions amb Milei és un cas patent, perquè perjudica directament els interessos comercials i empresarials d’Espanya. Vist des d’un altre punt de vista, suposar que després del peronisme catastròfic podia aparèixer un arcàngel puríssim és un gran error polític.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Això mateix ha fet amb el reconeixement de l’Estat palestí. Sánchez, el president de la Internacional Socialista –un conglomerat bastant pintoresc–, ha agreujat encara més l’allunyament del Meretz, el Partit Laborista israelià que ja el 2018 es va incomodar amb la resolució del ‘trust’ socialista mundial que demanava sancions contra els assentaments israelians. El Meretz va deixar la Internacional Socialista. Havia guanyat la batalla l’esquerra mundial més radicalitzada i a vegades corrupta, enfront del laborisme que va governar durant dècades amb primers ministres com Golda Meir i Isaac Rabin –assassinat el 1977 per un fanàtic jueu perquè defensava la pau possible pels acords d’Oslo–, Shimon Peres o Ehud Barak. És que Sánchez els considera predecessors de Donald Trump?

A fi d’escenificar el seu protagonisme enfront de la ultradreta, Sánchez de nou ha vexat el Partit Laborista d’Israel, avui en hores baixes precisament per la victòria de Netanyahu i els ultraconservadors. I els laboristes d’Israel –com sap Pedro Sánchez– estan per la solució dels Dos Estats. És així: a l’hora d’aconseguir la torxa, a Sánchez no li importa gaire confondre Netanyahu amb Rabin. Tampoc li interessa especialment diferenciar entre l’opinió constitucionalista a Catalunya i la necessitat d’acontentar Puigdemont. Aquest és el Sánchez en cru i tan inquietant per als qui en el PSOE –i també en el PSC– enyoren la posició de centreesquerra, reformista i sensata. Però el líder socialista segueix obstinat a salvar-se a si mateix com si a la vegada estigués salvant el món. Això és: estar en coalició amb Sumar i fent pinça al PP amb Vox.