¿Amnistia i tornada al 2015?

La incògnita, no obstant això, és com afrontarà l’independentisme aquesta nova etapa en què, a més, s’ha produït un canvi substancial des de les eleccions del 12 de maig, i és que per primera vegada des de l’inici del procés l’independentisme no suma majoria al Parlament de Catalunya i està més fragmentat que mai per la irrupció d’Aliança Catalana. A això cal afegir que ERC es troba en la posició de més debilitat electoral des del 2012, moment a partir del qual es va instal·lar una lògica esquizofrènica en les relacions entre els partits independentistes per l’intent, no sense dificultats i amb uns resultats molt perversos, de combinar cooperació i competició. Cooperació per fer valer la seva majoria i governar –des de l’acord d’investidura entre CiU i ERC el 2012, que va suposar el compromís de celebrar una consulta d’autodeterminació, fins als governs de coalició que s’han succeït des del 2016 fins al 2022, quan Junts per Catalunya va decidir abandonar-lo– i competició en l’àmbit electoral, amb l’excepció del 2015, quan l’independentisme va presentar una exitosa llista gairebé unitària sota la marca Junts pel Sí.

Aquesta insòlita fórmula es va justificar per l’excepcionalitat del moment després del 9N, però la veritat és que Junts pel Sí no s’hagués materialitzat si no hagués sigut per l’extrema debilitat amb què l’extinta CDC afrontava les futures eleccions després de la ruptura de CiU i havent sigut superada per primera vegada en unes eleccions, les europees del 2014, per ERC i sobretot com a conseqüència dels casos de corrupció que amenaçaven el partit i la que es deduïa, a més, de la confessió feta pel seu fundador i líder històric, Jordi Pujol.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

El moment també pot qualificar-se ara d’excepcional. Els independentistes han aconseguit un èxit sense precedents amb l’amnistia, però per primera vegada poden quedar exclosos del govern perquè encara que Junts per Catalunya aspiri a una abstenció del PSC com a moneda de canvi per garantir el suport a Pedro Sánchez, la veritat és que la distància entre socialistes i juntaires és prou gran perquè aquesta demanda resulti esbojarrada. Seria diferent si no hi hagués aquesta distància o si algun partit independentista hagués quedat en primera posició fins i tot sense majoria absoluta.

Un escenari que podria ocórrer si hi ha una repetició electoral. Per a ERC en solitari anar a noves eleccions seria un suïcidi estant sumida en un crisi interna d’imprevisibles repercussions. Però no si l’independentisme es presenta en una llista conjunta com des d’alguns sectors de l’independentisme s’ha suggerit. Ara a qui més li interessaria la unitat és a ERC, ja que amb ella podria camuflar el seu declivi i mantenir-se al govern a canvi d’oferir a Puigdemont la seva anhelada restitució. Per als partits independentistes seria un win-win. Per al PSC, que no el PSOE, un desastre. I per a Catalunya, tornar a estar a la vora del nou abisme.