Sí i no

Sí al reconeixement de l’Estat Palestí: em sembla bé perquè no hi haurà seguretat per a Israel sense justícia per als palestins. Ja ho han reconegut 143 països, entre els quals 11 de la UE, i tot i que no crec que tingui impacte immediat en les operacions militars o en la desastrosa situació humanitària a Gaza, el fet que ho facin Noruega i Espanya, que són els dos països que més s’han significat en la recerca de la pau a l’Orient Mitjà (Procés d’Oslo i Conferència de Pau de Madrid) envia un missatge fort. Trobo a faltar que el Govern no hagi buscat un ampli suport parlamentari abans de fer el pas i, fins i tot, un consens com exigeixen les grans decisions de política exterior, però això és una cosa que aquest Govern no sap fer, com mostra el seu canvi sobre el Sàhara, que encara no ha sigut capaç d’explicar. Es discuteix l’oportunitat del moment triat, que per a Israel no serà mai bo perquè no vol un Estat palestí, però que és el millor per a uns palestins que moren a grapats i que necessiten sentir que encara tenen futur. Preocupa molt la ignorància dels membres del Govern que parlen frívolament de genocidi o «del riu fins al mar». Algú hauria de posar ordre en aquest guirigall, que comença a convertir-se en costum.

No a la llei d’amnistia: no puc estar d’acord amb una norma que blanqueja una insurrecció contra l’ordre constitucional i que va atemptar contra la unitat d’Espanya mitjançant un referèndum il·legal. També m’avergonyeix la carta firmada amb Junts, en què el PSOE assumeix sense rubor les tesis independentistes. Amb la seva aprovació resulta que els delinqüents van actuar bé i els que actuem malament som els que vam defensar l’ordre constitucional. I tot per set escons. Que no parlin de reconciliació quan l’amnistia ha revifat una foguera agonitzant i permet als indepes anunciar: «Ho tornarem a fer».

Sí a l’ajuda a Ucraïna: mil cent milions en armament i munició és menys que el que donen Suècia i Holanda, però és un esforç important per al nostre magre pressupost de Defensa i a més s’ha fet contra el sector Sumar del Govern, que està ancorat en un antimilitarisme ingenu i a la contra dels vents que bufen per Europa des que Rússia va envair Ucraïna. Sumar segueix sense entendre que un Govern de coalició no són dos governs i el president no s’atreveix a explicar-los-ho. Ucraïna, superada per Rússia en tropes, armes i munició, només pot aguantar si rep l’ajuda occidental que mereix per la seva bravura, perquè els seus soldats defensen els nostres valors, i perquè no es pot premiar l’agressió del fort al feble. Una altra cosa és el que pugui passar si Trump guanya les eleccions del novembre. Ara els russos avancen mentre Zelenski es queixa que li donem prou per no perdre però no el que necessita per guanyar, mentre tots avancem pel perillós camí d’involucrar-nos cada vegada més en aquest endimoniat conflicte.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

No al culebró Milei: una ridiculesa exagerada pel Govern per victimisme i raons electorals, ja que hi ha hagut altres insults abans al Rei, a Rajoy, etcètera que no han provocat una resposta tan forta. Milei és un mal educat, encara que pugui argüir que van començar abans el president i els seus ministres. Però retirar la nostra ambaixadora és un greu error diplomàtic que només un principiant pot cometre. Una cosa és cridar-la a consultes, que permet restituir-la al seu lloc quan vulguem, i una altra, molt diferent, és retirar-la definitivament, i donar a Milei el control de la crisi perquè quan vulguem nomenar un altre ambaixador serà ell, Milei, qui decideixi si li concedeix o no el plàcet o si ens fa esperar una eternitat abans de donar-lo. I nosaltres haurem d’enviar un nou ambaixador més d’hora que tard, perquè l’Argentina és un país on viuen 400.000 espanyols, som el segon inversor i tenim importantíssims interessos de tot tipus que no podem desemparar. Segons el meu parer, un greu error diplomàtic del tàndem Sánchez-Albares.

Així que sí i no, segons els casos, tot i que amb falta generalitzada dels consensos que demana la política exterior, que aquest Govern no sap com forjar, i amb un tuf constant d’anteposar els interessos partidistes sobre els nacionals.