El gran pacte

Havia de ser l’arribada dels set genets de l’apocalipsi, sembrant la mort, la fam i la pesta vermella i separatista a Espanya, però al final l’aprovació de l’amnistia ha resultat ser una bona solució perfectament legal i natural, només pendent d’encaixar-la al BOE per raons electorals. L’amnistia segueix el camí dels indults, que ja al seu dia es van voler presentar com la personificació del mal, i que van acabar incorporant-se còmodament, com un element decoratiu més, al paisatge de la política espanyola. El PP, i tot el que es mou a la seva dreta fins a arribar als confins rabiosos del neofeixisme, fa tants mesos que gesticula histèricament, que han aconseguit que totes les exageracions bíbliques hagin sigut ja descomptades, i els intents còmics de convertir unes eleccions europees en un referèndum sobre la pèrfida amnistia estan sent olímpicament ignorats per una ciutadania immune als anuncis diaris de l’harmageddon, com es veu a les enquestes. No, la fi del món per descomptat no arribarà, tot i que potser sí que podria arribar el final de Feijóo, cada vegada més acorralat per aquestes ridícules estratègies apocalíptiques, obligat a anunciar impossibles mocions de censura només per calmar les bèsties que el fustiguen des del seu brutal i descarnat flanc dret.

En el bàndol independentista, l’amnistia s’ha volgut presentar com un pas intermedi entre el no-res actual i un altre referèndum més, donant a entendre que l’1-O ha passat de dia sagrat a un record inservible en temps rècord. En lloc d’aprofitar l’amnistia com una oportunitat per fer una pausa i repensar l’estratègia, l’independentisme prefereix una vegada més agafar-se a un futur màgic i fugir cap endavant, fent veure que no ha perdut la majoria. En política, continuar caminant pretenent que tot segueix igual quan tot ha canviat i sense ni una mica d’autocrítica sol acabar molt malament.

Admissió d’errors

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El cert és que, agradi o no, l’aprovació de l’amnistia és el resultat d’un gran pacte, implícit en públic i explícit en privat, que s’explica així: el Govern espanyol accepta que la repressió va ser injusta, desmesurada i a més contraproduent políticament, i l’independentisme accepta que la via unilateral va ser un error garrafal. És a dir, les dues parts admeten els seus errors i tornen a la casella de sortida. Això sí, tothom mou fitxa: l’Estat no deixarà de defensar la seva unitat interna, però comença a transitar pel llarg camí d’acceptar la seva pluralitat (el català al Congrés, per exemple), i l’independentisme no renuncia per descomptat a ser independentista, però sí que entén que si vol avançar ho haurà de fer a base d’acords complexos i llargs, mai tirant pel carrer del mig. Esquerra ja fa temps que va acceptar aquest escenari, i ha pagat curiosament el preu d’obrir abans que ningú el camí de la via pragmàtica, i Junts haurà de començar a dir en públic el que ja admet en privat.

Les eleccions europees, la investidura pendent a Catalunya i la permanent agitació de la dreta generen un soroll infernal, que amenaça de no deixar-nos veure l’essencial, que tothom sap però ningú confessa. Hi ha hagut un gran pacte per començar de nou, i això sí que hauria de ser històric..