El missatge radiofònic

De petit vaig tenir un veí vidu que s’assemblava a Yul Brynner, actor del qual havia vist una pel·lícula en què interpretava un home amb passat. Se li notava el passat en l’expressió entre nostàlgica i escèptica del rostre. Tothom amb passat tenia aquest rostre a què jo aspirava perquè, desproveït de present com vivia, el que necessitava era un pretèrit (perfecte, si és possible). En la seqüència final d’aquella pel·lícula, el personatge de Brynner apareixia a la coberta d’un vaixell, on un subordinat li preguntava pel rumb a prendre.

–On ens porti el vent –responia ell.

Quan deixa d’interessar-te el rumb de la teva vida, cavil·lava jo, és perquè res t’importa. I aquesta era la situació de desinterès a què pretenia arribar als meus deu anys, malgrat no saber res del zen, un estat anímic que suposa entregar-se dòcilment a les forces de l’existència.

Això ve al cas perquè aquell home, el meu veí, el vidu, escoltava la ràdio. L’escoltava sol, com tots els vidus. Quan la meva mare el recordava, deia:

–El pobre Aurelio...

I després m’encarregava que truqués a la seva porta i el convidés a unir-se a nosaltres. Ell em mirava amb aquella expressió entre abatuda i melancòlica de Yul Brynner i em donava les gràcies.

–Digues-li a la teva mare que prefereixo estar sol –deia.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

A mi m’hauria agradat també quedar-me a soles amb la ràdio. Em semblava, en fi, que la situació de l’Aurelio era envejable, per això va fantasiejar amb la idea d’enviduar, aspiració poc realista per a una criatura soltera.

El meu veí escoltava la ràdio i fumava. Jo vaig començar a fumar per imitar-lo, primer amb cigarrets apagats; més tard, dotats d’aquella brasa que brillava en la clandestinitat de sota del llit com el ventre d’una cuca de llum. Me l’imaginava, l’Aurelio, inclinat sobre l’aparell de ràdio com si esperés un missatge. Així l’escoltava la meva mare també: com si esperés un missatge. Així l’escoltava tothom. Potser així s’escolta encara, als cent anys de la seva fundació a Espanya. D’aquesta manera l’escolto jo ara, esperant un missatge, una ordre, una cosa que posi en marxa alguna cosa, perquè això no pot continuar així.