Editorial

BCE: bona notícia amb peròs

Per al BCE, la prioritat és que els preus no es tornin a excedir per no erosionar més el nivell de vida 

2
Es llegeix en minuts
BCE: bona notícia amb peròs

El Banc Central Europeu (BCE) mana en la política monetària –molt rellevant per a l’economia– de tots els països de l’euro. És gairebé un organisme supranacional, ja que les decisions les pren el Consell del BCE, conformat pels governadors de tots els països però en el qual el comitè executiu de sis membres, nomenat per majoria qualificada pel Consell Europeu (els caps de govern), té un gran pes. Aquest executiu està presidit ara per la francesa Christine Lagarde i el vicepresident és l’espanyol Luis de Guindos.

La seva tasca és complexa perquè l’euro és la moneda comuna de països que –a diferència dels Estats Units, el Canadà i el Japó– no són ni una unió fiscal ni una unió política. I les economies dels països membres són molt diferents. Malgrat tot, el BCE va saber decidir i va arribar a baixar el seu principal tipus d’interès a un mai vist 0% per combatre la crisi del 2008 i posteriorment la pandèmia. Va ser una política superexpansiva que va funcionar i va contribuir que l’economia i l’ocupació no es col·lapsessin. Però després –amb la guerra d’Ucraïna– la inflació es va disparar a cotes del 10% no vistes des de feia molt. I el BCE –com la Fed nord-americana– va haver d’apujar amb intensitat els tipus –del 0% al 4,50% en dos anys– per refredar l’economia, castigar l’activitat i que la subsegüent baixa de la demanda total frenés els preus.

Ara, el descens d’un quartà, del 4,5% al 4,25%, del seu tipus d’interès indica que el BCE està raonablement satisfet. La inflació a la zona euro ha caigut al 2,6% anual, però no ha arribat encara a l’objectiu del 2%, mentre que s’ha evitat la recessió (no cert estancament) i l’atur està bé (6,4%). Per això era hora d’afluixar una mica la política restrictiva, per no castigar més l’economia i permetre que un descens de l’interès facilités els crèdits a les empreses i a les famílies i afavorís encara més la recuperació.

Però el BCE es resisteix a assegurar que els tipus a curt continuïn baixant. Primer perquè tem que l’alça de preus dels serveis i dels salaris (superiors al 4% a nivell europeu els últims mesos) facin rebotar la inflació. El BCE no considera guanyada la batalla fins que la inflació caigui de forma estable al 2%. Segon, perquè l’economia i l’ocupació resisteixen. Ara no baixa els tipus, com altres vegades, alarmat per una recessió. Finalment, perquè estem en una economia global. El tipus d’interès americà és encara del 5,5% i la Fed es mostra molt cautelosa davant una possible retallada. Per això el BCE té cert marge, però limitat. Separar-se molt del tipus americà podria causar una depreciació de l’euro –bona per als exportadors– però que alimentaria les tensions inflacionistes. I a Frankfurt la inflació és el gran enemic.

La baixada al 4% és una bona i esperançadora notícia. Però no està garantit que a curt termini hi hagi més retallades. Tot dependrà de la inflació. És una cosa que els polítics espanyols haurien de saber.

Per al BCE, o sigui, per a la política econòmica europea, la prioritat és que els preus no es tornin a excedir perquè no s’erosioni més el nivell de vida dels ciutadans. Així funciona Europa. I així s’han salvat els últims i greus desafiaments.