Els fills del segle XXI

El títol d’El hijo del siglo obeeix a la visió idealitzada de si mateixos que tenien els feixistes de representar el vigor (irracional, violent) de la modernitat del segle XX (nascuda, simbòlicament, després del part traumàtic de la Primera Guerra Mundial): industrial, viril, arrelada a la pàtria i la terra, que contrastava amb la decadència de les institucions de la democràcia liberal, que havien enviat a morir milions de soldats al front. Els fills del segle prenien el poder amb les seves pròpies mans i no el compartien, eren autoritaris, odiaven comunistes i socialistes i detestaven les grans fortunes, però podien tolerar-les, ja que compartien enemic. La democràcia representativa era un molest tràmit, tan sols un mitjà per arribar al final. La massa era el subjecte polític.

En ple auge de l’extrema dreta, protagonista de les eleccions europees d’aquest cap de setmana, ¿com són els "fills del segle XXI " del renéixer ultra? Atemorits i descol·locats, se senten sota el setge dels immigrants i de forces globals econòmiques sobre les quals creuen que no exerceixen cap control. Han patit els efectes econòmics i socials del flagell terrorista, d’una gran depressió (2008), han vist ja diversos escenaris bèl·lics, alguns de llunyans (Afganistan, Iraq, Síria, Líbia, Gaza...) i altres de pròxims (Ucraïna), i han demostrat que poden vèncer des de dins l’establishment polític, econòmic i mediàtic, fins i tot contra l’interès general (Brexit, Donald Trump). Han renegat del sistema mediàtic amb responsabilitat editorial, no valoren la racionalitat en el discurs públic i polític, han identificat els seus enemics (diversitat, feminisme, igualtat, transició ecològica, el que es resumeix en "la guerra cultural") i, després d’encapçalar una retòrica "sense complexos", ocasionalment han recorregut a la violència (l’assalt al Capitoli a Washington). Com els seus referents de fa un segle, es retroalimenten amb l’extrema esquerra, aprofiten les mateixes regles del sistema democràtic per soscavar-lo per dins i creen problemes on no n’hi ha (o els exageren, o els manipulen) per presentar les seves solucions màgiques. Com llavors, també s’erigeixen en la veu d’aquells sense veu, però, sobretot, dels perplexos, dels que pateixen la desigualtat econòmica, dels que necessiten seguretats, agafadors sòlids en temps líquids.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Recentment, Scurati va ser censurat en la RAI, la televisió pública italiana, camp de batalla polític, però sobretot ideològic, del Govern de la neofeixista Giorgia Meloni, la política de moda a Europa. L’escriptor havia de llegir un monòleg sobre el feixisme el 25 d’abril, dia de l’alliberament contra la dictadura de Mussolini, quan la RAI va prescindir dels seus serveis. "El feixisme va ser, durant tota la seva existència històrica –no només al final o ocasionalment–, un fenomen irredimible de sistemàtica violència política homicida i de massacres. ¿Ho reconeixeran d’una vegada els hereus d’aquesta història? Tot indica, per desgràcia, que no ho faran. El grup governant postfeixista, després d’haver guanyat les eleccions l’octubre del 2022, tenia dos camins davant de si: repudiar el seu passat neofeixista o intentar reescriure la història. Sens dubte, ha pres el segon camí", va escriure Scurati en el text que no va ser emès.

Els autodenominats "fills del segle" no plantegen, com defensen ells i sovint la resta de la societat els accepta, una lluita ideològica. Plantegen un desafiament ple, una moció a la totalitat, al sistema democràtic. Són incompatibles amb el sistema liberal de drets i llibertats. I el cas és que ho sabem molt bé. S’acosta el moment en què Occident ha de decidir quin tipus de segle vol que sigui el XXI, si els seus fills s’assemblaran tant als seus besavis del segle XX.