Expressió escrita
Frases curtes
Rajoy puja a la tribuna d’oradors. /
A pensament simple, sintaxi simple. Això han pensat les avaluadores de l’EBAU (¿o és EVAU?, un ja no ho sap) que a la premsa recomanaven als estudiants escriure amb frases curtes per no cometre errors. No deixa de ser un reconeixement del seu fracàs com a professores i de l’ensenyament en general, per més que justifiquin el seu consell en l’excepcionalitat del tràmit. Els que tenen com a missió ensenyar als seus alumnes a escriure s’haurien de preocupar que ho fessin amb brillantor i no amb simplicitat màxima. Però així estan les coses, sembla. Per si aquest consell no fos demolidor, les mateixes avaluadores (de Madrid, el País Basc i Castella-la Manxa, no totes) aconsellaven als alumnes refusar també les paraules que poguessin oferir-los dubtes ortogràfics i substituir-les per d’altres sense perill, com en l’acudit del guàrdia civil que escrivia un atestat sobre un accident de trànsit en el qual hi havia un cadàver al voral. El guàrdia va empènyer el mort amb la bota a la cuneta i així va solucionar el problema.
D’un temps ençà, l’expressió escrita s’ha anat empobrint fins a extrems inimaginables per la falta de pràctica de l’escriptura entre la majoria de les persones, especialment les més joves, i per l’abús de la brevetat lingüística a què obliguen les xarxes i altres aplicacions com WhatsApp, que són avui les principals formes de comunicació al món. T’acostumes a escriure amb poques paraules i t’acostumes a pensar així: amb simplicitat. Després, quan vols comunicar el que penses o sents, ja no saps fer-ho.
El problema no és exclusiu dels estudiants sinó de tota la societat. La televisió, com a mirall d’aquesta, ens ho demostra reduint els seus missatges a simples eslògans, és igual que sigui en la publicitat o no. Sobre la premissa falsa que els espectadors ja no estem capacitats, se suposa que per empobriment intel·lectual i cognitiu (el que no diuen és si aquest empobriment és culpa de la televisió també), per escoltar ningú durant més de mig minut per més interessant que sigui el que ens expliqui, animen els convidats a parlar breu, és igual que sigui un filòsof o un concursant de MasterChef. Jo mateix he viscut aquest consell juntament amb la recomanació que no parlés de literatura perquè (sic) "aquest programa és per a un públic jove i als joves no els interessa la literatura". ¿Llavors per què em truqueu a mi?, vaig contestar educadament davant la sorpresa del meu interlocutor, que, en aquell moment, com que era jove, potser ja havia deixat d’escoltar-me.
Notícies relacionadesFrase amb subordinada
Pot semblar una exageració, però és així. Cada vegada és més difícil en una conversa, verbal o per escrit, elaborar una frase amb una oració subordinada perquè el nostre interlocutor es perd o no té temps d’escoltar-la; no diguem ja si la conversa és per WhatsApp, on es considera una provocació elaborar les frases correctament o escriure les paraules senceres. Fins i tot hi ha qui et crida l’atenció per posar punts i comes i no diguem ja accents on correspon. Vist aquest panorama, un entén cada vegada millor el nivell d’eloqüència verbal dels nostres polítics, que, tret d’excepcions, sumen a la seva mediocritat la mala intenció i es dirigeixen a nosaltres com si fóssim tontos i no persones amb capacitat d’expressar-nos i entendre: "El que pugui fer que faci" (José María Aznar), "M’agrada la fruita" (Isabel Ayuso), "¡A la merda!" (Yolanda Díaz), "¡Hala Madrid! ¡Visca Espanya!" (Abascal)... I així..
