ETA, els anys de plom

El dimecres 19 de juny es compliran 37 anys de l’atemptat d’Hipercor: 21 morts i 46 ferits. El funeral va haver d’oficiar-se a l’esplanada de la catedral, perquè la gentada no hauria cabut a l’interior de la basílica. He recordat el fragor d’aquells dies després de devorar Las fieras (Seix Barral), la nova novel·la de Clara Usón, que trasllada el lector als anys 80, els anys de plom, amb la seva reguera de mort en els titulars de premsa, la lletania terrorífica de l’amonal, la goma-2 i les olles de pressió plenes de rosques i cargols.

Si en ciutats allunyades del drama basc, com Barcelona, el transeünt apressava instintivament el trot al passar davant una comissaria o una caserna de la Guàrdia Civil, l’atmosfera a Euskadi resultava irrespirable, com recrea vívidament la novel·lista barcelonina mitjançant un relat panoràmic on se superposen diferents realitats i capes de violència: l’amenaça constant i la vigilància d’ETA; el llenguatge de llavors, txakurras (gossos, referit a les forces de seguretat) i maquetos (la població d’origen immigrant); la guerra bruta dels GAL ("l’Estat de dret es defensa a les tribunes i també als desguassos"); la lluita obrera i el tancament d’Altos Hornos, durant la reconversió industrial; la ria del Nervión, convertida en una escopinada pudent; els joves que va arrossegar l’euga negra de l’heroïna; la moguda, el rock radical basc i les lletres d’Eskorbuto, "Mucha policía, poca diversión. / Depresión, depresión". Mitjançant les seves novel·les –penso també en El asesino tímido–, Usón s’ha convertit en una de les més brillants retratistes literàries del que va ser la Transició. A cisell. Sense maniqueismes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si la història no és una ciència exacta, sinó una mescladissa de punts de vista contradictoris, la ficció, gràcies a la seva ductilitat, sembla una eina magnífica per il·luminar els seus racons, per intentar comprendre-la. Aquí, entre altres personatges, adquireix el seu dret a rèplica novel·lesca l’etarra Idoia López Riaño, anomenada La Tigresa, per la seva bellesa, i la fama de menjahomes que la precedia. El relat mític, construït amb elements masclistes, diu que es pintava la ratlla als ulls per ressaltar el seu blau hipnòtic, que era esclava de la seva llarga melena arrissada, que es quedava embadalida mirant aparadors, que s’encarava amb els seus companys de talde per veure qui baixava les escombraries, que no els cuinava. Allò quotidià conviu amb el sinistre; de nou, emergeix el concepte que va encunyar Hannah Arendt: la banalitat del mal. Gairebé frivolitat.

Als 23 anys, la terrorista etarra ja havia assassinat 23 persones o participat en la seva mort. ¿Com se sobreviu amb aquesta càrrega sobre les clavícules? Mitjançant l’autoengany. Mitjançant l’adhesió sense fissures al dogma nacionalista, que permet fins i tot matar en nom de la gran pàtria. Convé recordar, de tant en tant, on condueix aquesta pulsió cega, així com el perill que les raons d’Estat legitimin la violència. Que ràpid que ens oblidem també dels GAL.