El model d’Agbar

La sortida d’Ángel Simón de la presidència d’Aigües de Barcelona, no per esperable després de la seva incorporació a Criteria, deixa de ser rellevant. Simón ha encarnat un model de gestió d’una companyia privada concessionària d’un servei públic essencial, en aquest cas, el subministrament i la potabilització de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquest model té darrere un gran equip i és igualment mèrit dels seus accionistes i dels seus reguladors. Cal estar molt atents, doncs, que aquests moviments no canviïn el model d’empresa. Els sindicats ja han avisat que l’accionista principal de la companyia, Veolia, ha qüestionat algunes inversions, tot i que la carta remesa pel vicepresident d’Aïgues i de l’AMB, Antonio Balmón, ha fet canviar aquest discurs, almenys formalment. Aïgues és la joia de la corona d’Agbar que opera en altres ciutats. La potència d’una concessió com la de Barcelona alimenta unes inversions en tecnologia que resulten més eficients, amb la qual cosa es millora el servei als abonats, s’asseguren uns dividends als accionistes d’acord amb la inversió desemborsada i es fan eficaces les inversions públiques. No és un model perfecte, però funciona i si algú el vol canviar ha de justificar-ho molt. Pretendre equiparar les seves rendibilitats amb les d’una contracta sense valor afegit, com les escombraries, és no entendre el valor d’Agbar per al seu accionista. Segregar la concessió de Barcelona i tornar al model antic d’una empresa únicament barcelonina també és un mal negoci.

Que Catalunya no tingui govern no pot significar que el primer que passa dilueix un banc o descapitalitza una de les seves principals empreses subministradores. L’AMB fa bé d’exigir als actuals accionistes mentre que Criteria ha de trobar la manera de continuar sent garant del model com a accionista igual que va fer en temps de Suez com a soci. A Agbar no pot passar el que està passant al Barça ni el que podria passar al Sabadell.