Sols davant de tot
La torre Eiffel ya luce los anillos olímpicos /
La pitjor lluita és amb un mateix. Tancar els ulls i tornar a veure la seqüència de l’Error repetida sense parar. Haver d’obrir els ulls per frenar la pel·lícula. Que descansar sigui amb els ulls oberts.
Laura García-Caro ho sap, segur. És marxadora, té 29 anys i gairebé una medalla de bronze. Divendres, a Roma, després de vint quilòmetres i a tres metres de la línia d’arribada, gairebé ja la mossegava sense intuir que li trepitjava els talons una altra corredora. L’escena és terrible: just en el moment en què la Laura comença a celebrar a tres metres de la línia, pateix un avançament. El que passa al cap de la Laura en aquestes mil·lèsimes de segon es pinta al moment a la seva cara. La victòria, la sorpresa, la desesperació, la renúncia, la derrota. Mirem la imatge una vegada i una altra. Són només uns segons que a qualsevol li deixarien empremta durant molt de temps.
Notícies relacionadesEsports d’equip o esports individuals. L’elecció és una de les múltiples variables per les quals els pares i mares som avaluats. Si tries tennis, atletisme, taekwondo per al teu fill sempre, tard o d’hora, toparàs amb el pare o la mare que t’amonesti per la passiva: ah, nosaltres volem que practiqui un esport d’equip, pels valors, saber compartir, etc. Tot i això, aquest que és un cap de setmana de tennis per les finals del Roland Garros podem presenciar l’extraordinària dificultat i les altes capacitats que es necessiten per enfrontar-se tot sol a un repte per al qual t’has estat preparant amb moltíssim esforç. Tot a una sola partida. No són res sense la força mental.
La que necessitava García-Caro per superar els vint quilòmetres i quedar entre les tres primeres era titànica. Després de dos anys apartada per una covid persistent que la deixava esgotada al mínim esforç, havia arribat a l’europeu de Roma amb la millor marca. Més dura serà la caiguda, diuen. A la vista, els Jocs Olímpics de París. Només algú entrenat per vèncer les seves pròpies pors es pot remuntar a si mateixa. Quan tu sola ets la capitana, la defensa, la davantera i la portera. Admiració només per això. La immensa majoria no seríem res sense l’abraçada de l’equip.
