Intents literaris

Tots els éssers vius ens comuniquem els uns amb els altres, tot i que els orangutans ho fan amb més sofisticació que les ovelles i que els arbres, que, segons investigacions recents, també saben prevenir-se quan perceben que s’acosta un perill. Però en això de comunicar, res s’aproxima a la varietat de formes que utilitzem els humans: comencem a fer-ho amb gestos i grunyits i des d’aleshores no hem deixat d’innovar, ja que som capaços de fer-ho amb xiulets, com a la Gomera, o amb ganyotes, com en el joc del mus, per no parlar d’altres formes avui oblidades, com el llenguatge de les campanes, que advertien els nostres avis d’un incendi o d’una mort; el de les fogueres, que a la costa mediterrània avisaven de l’arribada de veles sospitoses; el de les targetes de visita, avui gairebé desaparegudes, que, segons si es doblegaven per una cantonada o per una altra indicaven respecte o duel; o el de les cornetes, que encara es manté en les Forces Armades. Els enamorats han sigut sempre particularment imaginatius per comunicar-se i concertar cites clandestines segons la quantitat, el tipus i el color de les flors en un codi que només la destinatària aconseguia desxifrar, i també hi havia el llenguatge de les pigues, que, estratègicament dibuixades en diversos punts de la cara, transmetien missatges de disponibilitat o rebuig. De la mateixa manera, hi havia el llenguatge de ventalls, que les dames manipulaven amb facilitat tapant-se o mostrant el rostre, o bé una part, o fent-se aire amb més o menys intensitat per revelar els seus desitjos i intencions. I és que les possibilitats de comunicar-nos són infinites, i avui els mòbils i les xarxes socials les multipliquen ad infinitum.

Notícies relacionades

Qui està de pega amb els cartells ensopega

Mala fe i potineria

Entre aquests mitjans de comunicació, la tradició epistolar té un paper (mai més ben dit) estel·lar, ja que ja Sèneca va escriure unes Cartes a Lucili, i són abundantíssimes les cartes intercanviades entre Trajà i Plini, governador de Bitínia, fins al punt que el seu secretari va advertir Marc Aureli que la seva principal tasca com a emperador era mantenir correspondència amb tots els racons de l’Imperi. Un altre que va escriure moltes epístoles va ser Sant Pau, i des d’aleshores molts autors s’han inscrit en aquesta tradició, a la qual també ara se suma el senyor Pedro Sánchez, amb la seva Segona Carta als seus conciutadans, seguint una estela que componen noms tan distingits com Montesquieu (Cartes Perses), Cadafals (Cartas Marroquíes), Kafka (Cartes a Milena), Rilke (Cartes a un poeta jove), les de Vincent Van Gogh al seu germà Theo, o les de Fernando Savater al seu fill Amador. Els exemples que acompanyen aquest afany epistolar del president són molt nombrosos i permeten dir coses tan simples i directes com "t’estimo" o fer-ho de manera tan bonica com quan Francisco de Quevedo va escriure allò de: "Su cuerpo dejarán, no su cuidado; serán cenizas, mas tendrán sentido; polvo serán, mas polvo enamorado". Allò sí que era amor, no hi ha qui en doni més.

Aquest cop el senyor Sánchez no escriu per informar-nos que s’agafa uns dies per meditar, sinó que ho fa per tornar a defensar la seva dona, que ha sigut citada a declarar com a imputada en un judici per corrupció, que va començar com una bala que, a poc a poc, sembla augmentar a una pilota de ping-pong, després de golf i després de tennis, fins que sembla una boleta de neu enmig de la calor que contradiu la saviesa popular, que afirmava que fins al setanta d’abril no et llevis un fil. I suant estem. Afortunadament, la presumpció d’innocència ha guanyat molt terreny des d’Ana Bolena, Maria Antonieta o Mariana Pineda, i avui és una pedra angular de la democràcia, com també ho és la divisió de poders, i per això no està bé posar a caldo els jutges o els periodistes que incomoden, com també fa Donald Trump a les Amèriques, tot i que ell, com que no sap escriure, increpa a veus. Al cap i a la fi, també Manos Limpias va ficar entre reixes Urdangarin i ho va intentar, sense èxit, amb la infanta Cristina, però la Zarzuela no va agafar la ploma per protestar.