Merèixer la veritat

El procés sobiranista ha sigut l’esdeveniment de més impacte en la política catalana i espanyola des de la transició. De fet, encara no és possible afirmar que el procés hagi acabat, per molt que hi hagi qui sostingui que amb l’amnistia ha arribat a la fi, i tampoc és possible entreveure quines en seran les conseqüències a llarg termini. Persisteixen dubtes quant a la durada, als efectes, però també respecte a les causes. En aquest sentit, l’explicació més habitual és que el procés va ser el resultat del descontentament social provocat per la sentència del Tribunal Constitucional declarant nuls diversos articles de l’Estatut d’Autonomia del 2006.

Segons aquest relat, aquest malestar s’hauria articulat de manera autònoma al voltant de les entitats sobiranistes, la vella Òmnium Cultural i les noves Assemblea Nacional Catalana i Associació de Municipis per la Independència. I haurien sigut aquestes, gràcies a la seva elevada capacitat de mobilització demostrada en la Diada del 2012, les que haurien forçat un canvi de posició en els partits, en particular de Convergència i Unió, que els hauria portat a comprometre’s amb la idea del dret a decidir, que se satisfaria amb una consulta d’autodeterminació. El procés, per tant, s’hauria iniciat en la base i seria la seva força i la seva determinació el que hauria empès les elits en la direcció desitjada. Davant aquesta explicació bottom-up, alguns acadèmics, pocs, estem defensant fa temps que, molt al contrari, el procés sobiranista és sobretot de naturalesa top-down, és a dir que ha sigut dissenyat i dirigit per les elits partidistes, una idea a més gens aliena als moviment nacionalistes, ja que tots ells solen ser-ho. La novetat ha sigut la seva enorme capacitat de fer creure el contrari. Almenys, fins ara.

Elits radicals

Notícies relacionades

Consciència juvenil

Armes de guerra i tràfic de drogues

No obstant, David Madí, un dels cervells de l’estratègia del sobiranisme que va donar lloc al procés molt abans del 2010, acaba de publicar Merèixer la victòria, una obra en la qual ha matisat aquesta idea, assenyalant la centralitat de la classe política i recalcant el paper protagonista d’una nova generació de polítics. Justament els que, als anys 90, com ell, van militar en les joventuts, partidistes o no, però sempre de matriu nacionalista, que van compartir experiències de socialització política, que tenien una posició en la qüestió nacional més radical que la dels seus majors i que, a mesura que es van incorporar als partits nacionalistes com a quadres o dirigents, van acabar arrossegant el conjunt de la formació. No sense abans, com altres col·legues han demostrat en algunes investigacions portades a terme en el si del Grup d’Elits i Partits de l’ICPS, haver passat per una etapa anòmala, almenys segons les teories clàssiques sobre la base humana dels partits de partits, en la qual els dirigents van superar en radicalitat nacionalista els militants, que tradicionalment solen els més radicals.

Així, la visió de Madí no només reforça la idea de què el procés té una naturalesa més top-down que bottom-up, sinó que també permet plantejar la hipòtesi que és més un fenomen de llarga durada que d’uns quants esdeveniments. I al seu torn, permet qüestionar la naturalesa de les entitats nacionalistes, per a molts el motor del procés, quan en realitat, d’acord amb la lògica top-down, serien més aviat grups de pressió al servei dels partits, és a dir organitzacions de masses afins, com sol ser habitual.