L’europeisme salva el ‘match ball’

Malgrat que se n’hagi parlat molt poc a la campanya, els resultats de les eleccions permeten que el projecte europeista segueixi el seu rumb després de l’impuls de l’última legislatura amb el combat contra la pandèmia, la recuperació econòmica basada en una política d’estímuls fiscals i una nova política comuna de defensa arran de la guerra a Ucraïna. El resultat final, a l’espera d’on s’acabin alineant els eurodiputats de Meloni, permet que es revalidi la majoria formada per conservadors, socialdemòcrates i liberals malgrat l’auge de l’extrema dreta en alguns països. Això impulsa la repetició d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió Europea, tot i que segurament amb alguna correcció.

Espanya ha sigut un dels països que més ha contribuït a fer que la UE pugui tirar endavant amb les polítiques dels últims anys. A diferència del que ha passat a França i a Alemanya, aquí els dos grans partits europeistes s’han reforçat i PP i PSOE aportaran cadascun dues desenes de diputats a la majoria que governarà la UE. L’extrema dreta ha repartit el seu creixement entre Vox i l’excèntrica proposta de Se Acabó la Fiesta, un fenomen no molt diferent al que van representar en el seu moment Jesús Gil o José María Ruiz Mateos en passats comicis europeus. Però en cap cas ha tingut l’estrebada que ha tingut en altres estats europeus.

El PP ha guanyat clarament les eleccions, les quartes a escala espanyola des que el presideix Alberto Núñez Feijóo. Ho ha fet absorbint la debacle de Ciutadans, però també ha sumat un nou diputat i ha contingut la sagnia de vots a Vox dels anteriors comicis europeus. El PSOE, per la seva banda, ha perdut un escó, però ha aguantat molt millor del que es creia a l’inici de la campanya. Això ha sigut possible en molt bona mesura pels resultats del PSC a Catalunya. Aquests resultats haurien de fer reflexionar els dos principals partits espanyols. Feijóo hauria de guanyar confiança en si mateix i en el seu projecte malgrat els idil·lis d’alguns dels seus barons. Els duels electorals cara a cara amb Pedro Sánchez els ha guanyat tots i si no s’ha imposat de manera més rotunda ha sigut per aquestes presses d’alguns que volen que s’enfangui quan es demostra una vegada i una altra que el fang acaba afavorint l’estil de Sánchez. I el president del Govern també hauria de reflexionar: la seva aposta per la polarització va debilitant progressivament els seus socis d’investidura. Sumar no aconsegueix imposar la seva hegemonia en l’espai polític a l’esquerra del PSOE, Junts perd 11 punts i dos eurodiputats, Esquerra segueix a la baixa i el PNB veu com el supera Bildu. De manera que la suma per blocs que tant li agrada fer al president evidencia una fortalesa més gran de la dreta i una debilitat més gran de l’esquerra, malgrat la dificultat de traslladar els resultats.

Si els partits no saben llegir aquests resultats, és possible que continuem al fang. Els ciutadans no s’ho mereixen. Espanya necessita una pausa en aquesta espiral de crispació, almenys per salvaguardar les institucions, començant pel Consell General del Poder Judicial i continuant pel Banc d’Espanya. Continua resultant paradoxal que els acords entre PP i PSOE a Brussel·les no es repliquin en la política interior.