La divisió de l’esquerra
Un desastre anomenat Yolanda Díaz
Les eleccions europees han evidenciat el col·lapse estratègic de Sumar, que només ha servit per dinamitar Podem
No és el més espectacular, però probablement sí que és el més transcendent a llarg termini. Sota el plebiscit fallit de Núñez Feijóo i la resistència proverbial de Sánchez, les eleccions europees han fet aflorar definitivament la Guerra Civil desencadenada a l’esquerra del PSOE. Pedro Sánchez convertit en el Cid Campeador contra el feixisme i la ultradreta, combinat amb la seva audàcia a favor de Palestina, ha tingut un efecte devastador a la seva esquerra, que no troba la manera de frenar la seva opa hostil. Però si ja per si mateix la situació de Sumar era crítica, les europees han fet supurar la vella ferida per l’esquerra mai resolta de Podem. Perquè el cert és que mentre Sumar, malgrat tenir la palanca del Govern, no ha pogut aconseguir més que tres pobres escons, Irene Montero ha sigut capaç des de l’extraradi mediàtic i polític aconseguir dos escons molt meritoris, a més de l’espectacular victòria moral de guanyar els Comuns a Catalunya Comuns. En realitat, el que aquests resultats han posat a sobre de la taula és que Yolanda Díaz no només va tancar en fals la crisi amb Podem, sinó que ha sigut incapaç d’aglutinar al seu voltant tota l’esquerra del PSOE.
Yolanda es va arribar a creure que, sota el sol del poder, aconseguiria fer desaparèixer sense cap cost de la faç de la terra Pablo Iglesias i Irene Montero i que amb el temps el carisma d’aquestes dues grans icones de l’esquerra s’evaporaria de manera natural, incapaç d’entendre la profunda connexió que han conservat tots dos amb les classes populars. Yolanda ha sigut incapaç de construir una esquerra combativa de veritat i amb personalitat pròpia, i ha preferit ser tova amb el PSOE i dòcil amb els poderosos, però salvatge amb Podem.
Notícies relacionadesLa conseqüència és que ha deixat un espai enorme a la seva pròpia esquerra, pensant-se que n’hi havia prou amb treure els seus enemics podemites del sistema. Però l’efecte ha sigut exactament el contrari: fora del poder i dels seus privilegis, l’aura d’Irene Montero, lluny de desaparèixer, s’ha ampliat i ha sabut salvaguardar el seu espai. El cert és que després de la patacada d’aquest diumenge, Yolanda ha entrat en tal fase de debilitat política que comença a ser un greu problema per al mateix Pedro Sánchez, que amb el seu despietat canibalisme corre el risc de fer-la desaparèixer i quedar-se sense socis. Yolanda Díaz és ara mateix un zombi polític que té la sort que el botxí que podria executar-la ha perdut l’interès a fer-ho.
Quan va poder ser generosa i seduir al seu voltant tota l’esquerra de veritat, Yolanda Díaz va preferir optar per un sectarisme tan gratuït com poc intel·ligent i va optar pel mètode clàssic d’eliminar els dissidents. Ara que els necessita, ja és massa tard per convèncer-los. Aquest és el resum del desastre perpetrat per Yolanda, que al seu torn és una metàfora de l’eterna divisió de l’esquerra.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
