¿El Parlament com a símptoma?

Les anàlisis apressades després de la votació del Parlament condueixen cap a la conclusió més immediata: l’eix nacional torna a prevaldre entre les files independentistes, per damunt de l’eix ideològic, especialment a can ERC, on hi ha la clau de volta de la política catalana. Fins ara aquesta era la pregunta que impregnava totes les previsions: què farà una Esquerra sotmesa a fortes tensions internes, ofegada per l’abraçada de l’ós socialista i que encadena derrota rere derrota? I la primera resposta ha vingut de la mà de Josep Rull convertit en Molt Honorable President del Parlament gràcies al bloc de Junts, ERC i la CUP. D’entrada, doncs, podria semblar que el bloc independentista torna a trobar punts de sinergia on entendre’s, i tal vegada se supera la letal divisió que ha enfonsat tot el moviment. Votació acordada, presidència aconseguida, conclusió tancada.

I, tanmateix, és així de fàcil? O el que ha passat al Parlament no ha estat l’indicador de la direcció que prendran les següents accions i votacions, especialment la de la investidura, sinó una suma de circumstàncies? Dit altrament, és més a prop la investidura de Puigdemont i més lluny la d’Illa, després d’aquest acord parlamentari? M’inclino a creure que tot continua igual d’imprevisible, sobretot si es té en compte que la suma que ha permès que Junts tingués la presidència del Parlament ha estat forçada per l’acord previ que Junts havia fet amb la CUP, i que inevitablement situava ERC en una posició complicada, i no per la voluntat expressa dels republicans. En tot cas, caldria saber si és cert el que deien alguns comentaristes propers al PSC, en el sentit que l’acord amb els socialistes estava fet, per tal d’afinar una mica més l’anàlisi.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cosa la qual, si certament es tractés d’un acord circumstancial, ens torna a portar a la casella de sortida: cap on dirigirà l’estratègia el partit republicà, la brúixola política del qual sembla haver perdut el nord. L’opció Illa, via abstenció d’ERC, el situaria novament en l’esfera de l’esquerra espanyola que ha estat tan severament castigada pel seu electorat. Emperò, el poder és el poder ‒i de poder per repartir n’hi hauria‒ i qui dia passa, any empeny. L’altra opció, la de la investidura de Puigdemont, aniria en la direcció unitària que reclama l’independentisme, l’abstenció massiva del qual, en les darreres conteses electorals, és prou explícita: la divisió desanima, emprenya i es castiga. Però, a banda de les dificultats evidents –la necessària abstenció del PSC–, no sembla que ERC hagi fet el procés catàrtic profund que hauria de fer per superar recels i ferides, i canviar el rumb estratègic. Acordar la investidura amb Puigdemont, encara que no sortís la votació a causa de la negativa socialista, seria indiscutiblement un poderós símptoma de canvi de paradigma, i a la votació del Parlament s’agafaran les esperances de molts independentistes. Un independentisme, no oblidem, que no està decebut amb la idea, ni ha canviat de direcció, sinó frustrat per la incompetència dels partits que han de portar la nau, i ERC és el partit que crea més frustració de tots. Més enllà de les dues investidures, també continua oberta l’opció de la segona volta electoral, però no sembla que la de tornar a passar per les urnes sigui una opció que ERC contempli, atesa la convicció que tornarien a ser castigats, probablement de manera més rotunda.

Tot, doncs, sembla que podria estar igual que estava, encara que aparenti haver avançat cap a algun lloc. No cal dir que tenir la presidència del Parlament és una fita molt important per a l’independentisme, i més en la figura de pedra picada de Josep Rull, la mà del qual no tremola a l’hora de prendre decisions valentes. Però si aquest gest d’acord entre independentistes esdevé una flor exòtica, no ve acompanyat del següent acord, el de la investidura de Puigdemont, i finalment Illa és investit, l’independentisme tornarà a rebre l’enèsima clatellada. No es pot jugar més amb el sentiment de tot un moviment que fa temps que no entén res i, sens dubte, facilitar la presidència d’Illa en detriment de Puigdemont seria la clatellada definitiva. Que ho pensi bé ERC, perquè pot cometre l’error més gran dels molts que ja acumula.