¿I ara què?

Aquest exercici de manipulació i tergiversació de la voluntat del legislador, que de vegades pietosament es denomina argumentació, moltíssimes vegades és pura retòrica que només té per fi acomodar les paraules de la llei als interessos particulars de cadascú. Es tracta d’una activitat molt freqüent entre els advocats, que la utilitzen com una de les principals eines en defensa del seu client, mirant de buscar una escletxa aquí o allà que pugui persuadir el jutge per donar-li la raó al seu defensat. Però no pensin que l’estratègia sol tenir èxit. Al contrari, els jutges solen ser molt fidels a la jurisprudència del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional i, en el seu cas, del Tribunal Europeu de Drets Humans, els quals, al seu torn, analitzen amb freqüència les exposicions de motius o preàmbuls de les lleis, així com els debats parlamentaris que van portar a la seva aprovació, a la recerca del que no per casualitat es diu interpretació autèntica, és a dir, la que faria el mateix legislador amb la seva pròpia norma, i és l’única legítima. I solen fer-ho amb èxit, sigui dit de passada.

El que no és admissible és que els tribunals es posin a fer d’advocats, ignorant el legislador, i estableixin així de manera (mal)intencionada la interpretació que més s’acomodi a la seva ideologia o manera de veure la vida, que no té per què ser la del legislador. Per a això, moltes vegades recorren al text ultraliteral de la llei, argumentant que tot i que el legislador no volgués dir el que ha dit, ho ha dit i cal complir-ho... Això és una simple i molt vulgar tergiversació. No es pot interpretar la llei de manera contrària al que desitja el legislador si el text permet, sense forçar-ne absolutament ni una coma, aquesta interpretació. Poques vegades es veu un jutge portar a terme una interpretació contra legem, però ha passat. Fins i tot el Tribunal Constitucional hi ha incorregut alguna vegada, per a desesperació dels redactors de la llei i horror de qualsevol jurista assenyat.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El que disposa la llei pot convèncer més o causar irritació, però en una democràcia les lleis cal complir-les, com va ensenyar Sòcrates fa uns 2.500 anys amb la seva pròpia mort. No fer-ho suposa entrar en un estat d’imprevisibilitat en què els jutges assumeixen el paper del legislador, cosa que suposa, crec que ningú s’atreviria a dubtar-ho, trencar la divisió de poders. I això és possible que faci gràcia o complagui almenys els que estan en contra de la llei d’amnistia. Però no oblidin que s’estableix un precedent perillosíssim que un dia poden acabar lamentant tots els que aclamen aquestes rebel·lies judicials que, amb raó, tant van espantar Montesquieu i Rousseau, entre molts d’altres. Recordin aquell text de Martin Niemöller en què denuncia el silenci de tots quan persegueixen injustament d’altres, i un se sent al marge per no ser com ells. Fins que la persecució els arriba a ells mateixos. N’hi ha fins i tot exemples recents, per cert.

En termes pràctics, hi haurà qui voldrà buscar més o menys les pessigolles, però el cert és que el legislador ha volgut amnistiar tots els que van participar en el procés independentista, incloent-hi els polítics que són a l’estranger. Finalment, no oblidin que el que va començar sent "rebel·lió" es va transformar incomprensiblement en "sedició", amenaça de mutar a "terrorisme" i pot ser que només sigui, en realitat, un simple delicte de desobediència. Algun dia ningú s’atrevirà a dubtar-ho ja. I si així fos, potser no és realment assenyat prendre’s aquesta llei com un afront a tantes coses –algunes d’inconfessables–, si en realitat s’està girant full a un delicte menor que no té ni penes de presó.