Errors polítics a l’esquerra

El projecte Sumar de la vicepresidenta del Govern central, Yolanda Díaz, ha obtingut de nou, com ha passat des de la ruptura amb Podem, uns mals resultats electorals. En aquestes eleccions europees, fins al punt que Izquierda Unida no ha obtingut eurodiputat. Tot això ha provocat la renúncia de Yolanda Díaz com a coordinadora general del partit però, a Catalunya, el candidat dels Comuns, Jaume Asens, no ha assumit de moment cap responsabilitat, tot i que no falten veus que advoquen perquè renunciï a favor del candidat d’IU. Però més que decisions personals s’imposa una reflexió organitzativa i política.

A Catalunya, a l’espai a l’esquerra del PSC, les eleccions europees han tingut uns resultats inesperats. Els Comuns, el partit autòcton liderat per Ada Colau i Jéssica Albiach, no només ha experimentat un retrocés notable, com ja va passar en les eleccions municipals i generals del 2023 i en les recents eleccions al Parlament, sinó que en aquesta ocasió s’han vist superats per Podem, un sorpasso que no s’ha produït al conjunt d’Espanya.

Tenint en compte la important presència de partits d’esquerra d’àmbit no estatal a Espanya que poden resultar competidors, i en ocasions assumint una posició pròxima al sobiranisme en la fractura nacional, tant Podem com Sumar han desenvolupat, no sempre amb èxit, una estratègia de penetració territorial molt similar, consistent a buscar la cooperació amb aquestes formacions. De fet, en gran manera, l’èxit inicial de Podem s’explica per això, tot i que també molts dels seus problemes interns, i per això, Díaz, fent gala d’un tarannà més conciliador que havia de servir per evitar les friccions prèvies amb els dirigents del partit morat, va replicar aquesta estratègia per mitjà d’una coalició electoral en les generals del 2023 com a pas previ al partit. No s’ha d’oblidar que, a més, igual com al Podem primigeni, també va integrar la vella Izquierda Unida. Es constata que la dificultat organitzativa és sempre la mateixa, com crear una organització unitària a l’esquerra del PSOE havent-hi tanta pluralitat en aquest espai a les comunitats autònomes. Aquesta dificultat estructural s’ha agreujat per la ruptura de Podem i el naixement de Sumar, una ruptura amb un component molt de tipus personal però que, com s’ha vist en les eleccions europees, amenaça fins i tot de dividir inclús territoris com el català que es consideraven feus del partit d’àmbit no estatal.

No obstant, els mals resultats dels Comuns a Catalunya semblen respondre més a errors polítics propis i no precisament a qüestions de naturalesa organitzativa. D’una banda, no es pot ignorar el fet que l’avanç electoral a Catalunya va ser responsabilitat seva per la negativa a aprovar uns pressupostos d’alt contingut social. I de l’altra, tampoc es pot obviar el perfil de Jaume Asens, la cara visible en aquestes eleccions, que en la seva trajectòria recent s’ha caracteritzat més per la defensa de la causa nacional que per la social. Els dos fets poden no haver resultat del grat de l’elector més esquerrà i per això, havent-hi una opció de vot d’esquerres alternativa en aquestes eleccions com ha sigut Podem, s’han decantat per aquesta. Farien bé els Comuns a recapacitar en aquest sentit.