Ni contra natura ni immorals
Martin Sellner
A primers d’any, la periodista Alba Sidera, corresponsal a Roma d’El Punt Avui i autora de l’assaig Feixisme persistent (Ed. Saldonar), advertia de la reunió semiclandestina que el mes de novembre del 2023 un grup d’empresaris i professionals liberals alemanys havien tingut a Potsdam amb dirigents de l’AdF. Com denunciava el portal Connectiv, no solament es tractava d’una trobada informal en la qual es reclamaven mesures contundents contra la immigració, sinó que també havia servit per recaptar fons. El líder de la trobada va ser Martin Sellner, un austríac filonazi que ja tenia prohibit entrar al Regne Unit pels seus al·legats racistes i que, des que es va filtrar la reunió, tampoc no pot entrar a Alemanya. Com escrivia Sidera, "cap partit es presenta a les eleccions anunciant una neteja ètnica", sinó que l’estratègia és més subtil. "Sellner calcula que calen uns deu anys més de batalla cultural, de dretanitzar el clima d’opinió i demonitzar la immigració perquè el seu pla pugui esdevenir socialment acceptable".
La trobada em va fer pensar aleshores (i ara també) en una altra reunió que l’escriptor Éric Vuillard va descriure a L’ordre del dia, la novel·la amb què va guanyar el premi Gongourt del 2017. És el 20 de febrer de 1933 i en un saló del Reichstag coincideixen vint-i-quatre representants de les empreses més potents del país. Vuillard les recorda: BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens... Estan convocats pel president del Parlament, Hermann Goering, perquè, tot i que els nazis ja ocupen el poder, cal un cop de força definitiu per guanyar les eleccions del 5 de març, les últimes més o menys democràtiques abans de la plena dictadura del Tercer Reich. "Si el partit nazi obté la majoria, diu Goering, aquestes eleccions seran les darreres en deu anys, potser fins i tot –afegeix amb un somriure – per als propers cent". Hi ha "vint-i-quatre esfinxs que l’escolten atentament" i, quan Goering acaba, un dels assistents crida: "Senyors, ara passem per caixa". Són, aquests vint-i-quatre inversors del nazisme, "com calculadores a les portes de l’infern".
En resum, el nazisme no neix ni es desenvolupa només com la bogeria d’un fanàtic, sinó també com un entramat empresarial que genera beneficis econòmics. I del que es tracta és de guanyar la batalla del que Gramsci va definir com a "hegemonia cultural". Convertir la ideologia que acabarà dominant en una translació determinista del que sembla impossible d’alterar, de la "natural" evolució dels fets. Això és el que ara està passant. Cap partit es presenta a les eleccions anunciant una neteja ètnica. Potser l’extrema dreta no ha triomfat tant com pensàvem, però és evident que ha començat un definitiu (¿serà concloent?) procés d’edulcoració política i d’ascensos consolidats en espais estratègics (França, Alemanya). L’any 1937, Lord Hallifax, després d’una entrevista amb Hitler, reconeixia que "el nacionalisme i el racisme són forces potents, però no les considero ni contra natura ni immorals". I després va venir tota la resta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
