Puigdemont contra Illa

Amb la truculència declarativa de la mesa d’edat i la composició de la nova –"antirepressiva"–, Junts feia el relat d’un flashback de biaixos, amb un repte al Tribunal Constitucional fent l’acceptació del vot delegat de Lluís Puig i Carles Puigdemont. A qui s’ha d’investir ara? Illa o Puigdemont? Farà falta anar a noves eleccions? Tot plegat, es pot argumentar que és perdre el temps, malgastar les energies de la societat catalana i aprofundir en una crisi interna que afecta les inversions, la confiança i la marca Catalunya. La pèrdua de competitivitat incumbeix les noves generacions, la falta d’oportunitats i l’absència d’interès públic. Es pot agrair a l’astúcia de Puigdemont i a la pugna entre Junts i ERC, amb experiència prèvia de negar l’autoritat de la llei.

No és imprescindible ser votant fidel del PSC per considerar que els resultats de Salvador Illa –ben ratificats a les eleccions europees de diumenge– no queden reflectits en la gestió del Parlament o que la presidència de la Generalitat correspon per lògica representativa al candidat socialista. Un ardit no pot trastocar tant la realitat, entre altres coses perquè els participants en la conjura gairebé mai han estat capaços de mantenir-se units en els objectius. Queda per lliurar el premi a l’eufemisme més grotesc a qui va inventar la fórmula de "mesa antirepressiva". L’acumulació de tants altres eufemismes va dur al "tsunami democràtic". És com declarar una república catalana tan sols per uns minuts. Així és com les maniobres de Puigdemont i els seus aliats posen en qüestió la representació política dels electors.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Es podrà criticar el PSC si acaba liderant un nou tripartit, experiència ja coneguda i poc recomanable, però ara mateix això no és la qüestió principal sinó propugnar formes democràtiques de més exigència davant els excedents del populisme i la versió patrimonialista de Catalunya. Un altre aspecte de la qüestió és la falta d’entesa entre els partits que es consideren integrats en l’ordre constitucional.

No es tracta únicament que la política que dimana del procés vagi en direcció contrària a la realitat de les coses ni que des de la mesa del Parlament es posi en qüestió els jutges. Seria saludable dilucidar una responsabilitat política: la de qui –com i per què– ha decidit que les paperetes que la ciutadania va introduir a les urnes el 12 de maig passat tenien un valor relatiu. No pot ser casual que els qui s’han posat d’acord per distorsionar aquell vot siguin els partits que tingueren pitjors resultats.