Trias ho tindria claríssim
ERC Barcelona pot decidir amb l’estómac o amb el cap fred
Si Xavier Trias no és primer tinent d’alcalde Barcelona no és per falta de ganes, sinó perquè a Collboni no li ha interessat. Amb la qual cosa el pragmàtic vencedor dels comicis a la capital de Catalunya s’ha quedat també sense el premi de consolació. A més a més, si Colau no és a l’ajuntament no és per falta de ganes, sinó perquè Collboni no la vol veure ni en pintura. A Colau tampoc la poden veure els republicans, conscients que està jugant amb "la pitjor dreta de la ciutat" des del 2019. Cert que el mestre de cerimònies va ser l’hàbil Collboni. Però els republicans comptaven amb aquesta possibilitat. Amb la que no comptaven era amb la mala passada dels fills del 15M. Colau va influir clarament en la decisió de donar el cop de gràcia a l’Executiu d’Aragonès. Plou sobre mullat. Potser per això el bo de Jaume Asens (l’aliat de Waterloo) s’ha emportat una humiliant rebolcada davant Podem a Catalunya. Un partit sense estructura de cap tipus els ha superat en suport popular. Pírric resultat per sota del 5%. Però més vergonyant és l’escrutini final de Sumar/Comuns.
Collboni vol ERC. Pel que sigui. I tot i que ERC haurien d’estar molt emprenyats amb Collboni per l’esdevingut en els últims anys, també és veritat que no porta a enlloc fer-se eternament l’ofès sense cap solució. ERC va voler exercir d’oposició, condemnada pel cordó sanitari que va imposar en la legislatura del 2019 Collboni amb l’aquiescència de l’alcaldessa Colau. I el resultat, plens de dignitat, és que ERC comptava amb 10 regidors i es va quedar amb cinc. Mentre Collboni i Colau van aguantar electoralment bé i Trias –sortit del no-res– en va tenir prou amb anunciar la seva candidatura per generar un enrenou i capitalitzar l’alternativa a Colau en dura pugna amb el mateix Collboni.
La qüestió que han de decidir ara els militants d’ERC en la seva consulta interna és si donen o no donen el vistiplau al pacte aconseguit per l’executiva local. Qüestió que després haurà de ratificar també l’Executiva Nacional del Partit després de la investidura de Josep Rull com a president del Parlament, que és l’home que controlarà els tempos d’acord amb els interessos de Puigdemont, que, a falta de prou suports, busca enverinadament forçar la repetició electoral, que és el que probablement passarà. Per dos motius: primer, perquè l’aposta rocambolesca de Puigdemont de pretendre que Illa li ofereixi el seu suport és una ocurrència sense cap possibilitat de prosperar, però que a més demostra que Puigdemont vol ser president al preu que sigui. I en segon lloc, perquè Illa no proposa absolutament res que sigui mínimament seductor per als republicans. Res de res, més enllà del repartiment del botí.
Pressupostos Colau-Collboni
ERC Barcelona ha sigut a més la moneda de canvi al llarg de la legislatura de Pere Aragonès. Els sacrificats. Van haver de renunciar a exercir d’oposició i a regalar els seus vots per treure els pressupostos de Colau-Collboni a canvi dels d’Aragonès, cosa que va obligar Ernest Maragall a esmenar-se en 24 hores.
Va sent hora de prendre una decisió llargament ajornada per qüestions que escapen a la lògica de la capital de Catalunya. És raonable que als militants que votaran els pesi que Collboni els hagi robat la cartera dues vegades. Però les bones decisions es prenen amb el cap fred, no amb l’estómac, sospesant pros i contres. ¿És bo seguir a la intempèrie, traient pit i apel·lant a la dignitat, que tampoc sembla que els hagi donat cap rèdit, o prendre el control d’un informe substancial de l’ajuntament ? Trias ho tenia claríssim. Tot i que probablement pensi que el que val per a ell no val per als republicans. Disposin el que disposin els militants republicans, sense deixar-se intimidar per res ni per ningú. Llavors, de segur, hauran pres la decisió correcta.
