El plàstic, ¿residu no perillós?

Els objectius fixats proposen una reducció de residus basant-se en les xifres del 2010: un 13% menys el 2025 i un 15% el 2030. En aquest aspecte, el país va bé. Segons dades de l’Eurostat, recollides en un informe elaborat per la Fundació BBVA, els residus derivats de les activitats econòmiques i domèstiques van disminuir un 40% entre el 2004 i el 2020. On Espanya suspèn és en el reciclatge dels residus, molt per sota de la mitjana europea. Malgrat això, les activitats relacionades amb el reciclatge suposen un 2,3% del PIB i un 1,9% de l’ocupació, per sobre de les xifres d’Alemanya, que és un dels països amb taxes de reciclatge més elevades. Poc reciclatge, però més ús, cosa que només pot explicar-se com un altre exemple de la poca productivitat espanyola: requerir més recursos productius per obtenir uns resultats més baixos.

Però posem l’atenció en el plàstic. Des de l’aprovació de la llei, han aparegut paquets de plats de plàstic reutilitzables fins a cinc vegades (o això diu a l’embolcall, també de plàstic), i és inevitable preguntar-se si l’únic que ha canviat en aquest producte és la impressió de la paraula reutilitzable a l’exterior. L’embolcall també apunta que són aptes per a rentaplats, però no sembla que les temperatures altes ajudin a fer que els microplàstics es quedin quiets. Millor comprar-los de paper. De vegades, sense cap lògica, moltes fruites i verdures continuen envasades en plàstic. A més, les tendències actuals en alimentació semblen conspirar en contra: l’enciam rentat i pretallat, la ruca, els canonges, i la febre pels nabius, necessiten un recipient. També la sequera ha convidat a la proliferació de la gespa artificial.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Un material que ha sigut imprescindible per al desenvolupament de la societat moderna, tal com l’entenem, i que continua envaint el nostre dia a dia: en ordinadors, mòbils, lents de contacte, ulleres, cotxes, avions, roba, joguines... També en supermercats i hospitals, que hi confien per a una provisió segura tant alimentària com sanitària. Un material amb enormes beneficis a curt termini, però molt perjudicial a llarg. Les conseqüències negatives encara són imprevisibles per a la salut humana i la dels mars, tot i que es recicli i es reutilitzi. Un estudi ha confirmat que una persona pot arribar a respirar 22 milions de micro i nanoplàstics cada any, cosa que afecta el sistema endocrí i pot derivar en altres malalties com la diabetis o la infertilitat. Fins i tot els nounats ja estan exposats a aquests tòxics. I, tot i així, continua sent un material classificat com a no perillós. Per aquesta raó, estan apareixent peticions per classificar-lo com a material perillós juntament amb els combustibles, els verins o els materials radioactius. La diferència entre aquests materials i el plàstic és que un verí pot matar en unes hores i amb poca quantitat, mentre que el plàstic necessita temps i molta quantitat, però les conseqüències també són greus. ¿S’imaginen la cara d’una calavera al comprar un pot de xampú?

La pitjor notícia és que no s’entreveu un substitut que pugui comercialitzar-se a un preu assequible en les pròximes dècades. Per això, les normatives aspiren a reduir només els plàstics d’un sol ús. Escric només, però no és poc, i és el possible en aquests moments. Les noves lleis entorn de la gestió de residus seran cada cop més estrictes. Un exemple és l’avantprojecte de la llei catalana de residus, que proposa eliminar les bosses de plàstic dels comerços –ni pagant-ne uns cèntims– o les begudes en envasos d’un sol ús a les administracions públiques, o exigir un apartat de venda a granel en supermercats, entre altres mesures. Veurem si el nou Govern la recolzarà. En els programes electorals, sols tres partits no esmentaven l’economia circular. Tenint en compte quins són aquests partits, crec que podem confiar que aquesta llei, potser una mica descafeïnada, veurà la llum.