La rebel·lia d’extrema dreta

Els resultats de S’ha Acabat la Festa, també de Vox, i de la ultradreta arreu del món, obeeixen en una part important al fet que el partit dels indignats, dels antisistema, dels emprenyats amb "els polítics que no fan res", amb "els partits que només roben", amb "les institucions que no ens representen", ja no és de (extrema) esquerra, sinó de (extrema) dreta. Ho va explicar molt bé l’historiador argentí Pablo Stefanoni al seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?: "Les esquerres antisistèmiques van abraçar la democràcia representativa i l’Estat de benestar [...] mentrestant, són les anomenades dretes alternatives les que han estat jugant la carta radical i proposant trepitjar el tauler amb discursos contra les elits, l’establishment polític i el sistema".

Per això una anàlisi generalitzada de les recents eleccions europees ha sigut la preocupació al veure com la ultradreta ha obtingut molt vot jove. A França, per exemple, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va ser el més votat pels francesos entre 18 i 34 anys. S’atribueixen aquests resultats al fet que l’extrema dreta domina el llenguatge dels joves a les xarxes (TikTok i aplicacions com Telegram, la causa de l’èxit de Pérez), però si Yolanda Díaz, per esmentar una líder política, es posés a transmetre el seu missatge per TikTok com Jordan Bardella, prototip del polític influencer, és dubtós que aconseguís el mateix resultat. No es tracta que el missatge s’adapti a la manera de consumir-lo dels joves (que ajuda), es tracta que les xarxes socials no són mitjans de comunicació massius i generalistes, sinó una suma de bombolles d’afinitats creades a cop d’algoritme. L’extrema dreta no crea el missatge de les xarxes, sinó que hi troba el terreny abonat per a la seva difusió.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Les causes són més profundes. La ultradreta no és un xarampió, el seu ascens s’ha anat gestant des dels anys 80 i 90, a diferents velocitats i amb diferents cares segons els països. Es tracta d’un assalt als consensos polítics de la postguerra i ideològics i culturals post Maig del 68, a la democràcia liberal, al pacte entre socialdemocràcia i democràcia cristiana, entre progressistes i conservadors, al capitalisme transmutat en Estat de benestar i al predomini progressista en el món de les idees. Cada guerra cultural, cada crisi econòmica política o bèl·lica és una oportunitat per avançar. Cada debat que es creia consolidat (del dret a l’avortament a la preponderància dels drets humans en la governança mundial) que es converteix en un tema en qüestió és una victòria per als ultres. El món postguerres mundials reflecteix una enorme fatiga de materials. Insistir en les seves bondats i instigar la por de les conseqüències d’una hipotètica caiguda no el repararan ni frenaran els que propugnen demolir-lo.

En aquest context, la rebel·lia, el que fa posar les mans al cap a pares i avis, són els postulats de l’extrema dreta. D’aquí ve el seu atractiu per a molts joves insatisfets, enfadats, preocupats pel seu futur, que des de les pantalles dels seus mòbils està construint un món nou del qual només sabem que no serà com el de l’últim segle. Per entendre’l, i intentar que no es repeteixin errors tràgics del passat, convé preguntar-se per què tants d’ells no confien en el sistema en què van néixer i han crescut, per què tants, de l’Argentina a França, creuen que és hora que s’acabi la festa de la seva gent gran.