¿S’ha acabat la festa?

Viatjo aquests dies per Aragó seguint els passos del meu pare en la Guerra Civil espanyola. Amb 18 anys acabats de complir al meu pare el van mobilitzar i li va tocar lluitar en algunes de les pitjors batalles de la contesa: la de Terol, l’ofensiva d’Aragó, la presa de Castelló, la de la mítica línia XYZ de la serra d’Espadán... El meu viatge, que es convertirà en un llibre, és un homenatge al meu pare i a tots els que com ell van perdre la guerra, en un bàndol i un altre. I és que les guerres les perden els mateixos sempre.

Parlant amb la gent dels llocs on es van desenvolupar aquestes batalles, la majoria ja amos d’una memòria heretada, ja que els grans van morir, tots coincideixen a referir-se a la guerra com una cosa ja superada i històrica, una cosa que hem de recordar però que ja no forma part d’aquest país. I no obstant, un posa la televisió o llegeix la premsa o escolta determinades emissores de ràdio mentre condueix el cotxe per escenaris que van ser bèl·lics però que avui mostren un perfil plàcid i serè i sent que per a determinades persones la Guerra Civil continua viva, tal és el seu grau d’agressivitat i odi. El més sorprenent és que moltes d’aquestes persones són joves, és a dir, han conegut una Espanya en pau i amb un grau de benestar social que ja haurien desitjat per a ells els seus pares i els seus avis.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Als continus improperis i amenaces de Vox, el partit que aglutinava fins ara aquests odiadors al nostre país i el màxim dirigent del qual ha arribat a dir públicament que al president del Govern elegit pels espanyols caldria penjar-lo pels peus com a Mussolini, en l’últimes eleccions s’hi ha unit una altra associació o grup polític el líder del qual, en la trentena, desconegut excepte a les xarxes socials, que, pel que sembla, gestiona amb habilitat, ha declarat com a primera pretensió política ficar a la presó aquest mateix president democràtic mentre proclama que a Espanya "s’ha acabat la festa". ¿A quina festa es refereix?, es pregunta un en la seva ingenuïtat sense saber si és la festa de la democràcia o la de l’Estat del benestar que, amb tots els seus defectes, disfrutem els espanyols des de fa temps el que molesta a l’autor de tan cridaner eslògan, tan cridaner que ha fet furor entre 800.000 espanyols decebuts de la política tradicional segons els analistes que aquests dies es refereixen al fenomen, un més en la història d’un país que ja n’ha conegut alguns, des de Ruiz Mateos a Jesús Gil, salvadors tots d’un país que el que majoritàriament desitja és viure en pau.

El problema és que aquesta vegada, sembla, la irrupció del nou líder il·luminat ho ha sigut a impuls d’una població jove i digital enfadada amb la democràcia, enuig que ve motivat, entre altres raons, pel seu desconeixement de la nostra història recent, l’ensenyament de la qual se’ls va furtar per no incomodar-los presumptament amb la seva terrible i tràgica realitat, i quan la veritable raó és no fer-ho als seus protagonistes encara vius, en una falsa entesa que millor l’oblit que la memòria quan el que es recordarà no és gaire positiu, fet que els ha portat a considerar que la democràcia és una festa absurda i Europa una burla finançada amb els diners de tots els seus països membres amb què cal acabar al més aviat possible. Potser ara els polítics de la transició, amb Felipe González al capdavant, es comencin a adonar dels perversos efectes de furtar el coneixement de la història de la guerra i la postguerra a Espanya i a Europa en els programes d’ensenyament als espanyols durant anys.