El truc de l’‘acte equivalent’

És important recordar les normes que regulen la investidura del president de la Generalitat, perquè ens donen la pauta del que resulta admissible. Entren en joc l’article 67.3 de l’Estatut i l’article 4 de la llei de la presidència de la Generalitat i del Govern. Resumint, el mecanisme és el següent: després de la constitució del Parlament, després d’haver consultat els representants dels partits polítics amb representació parlamentària, el president de la cambra ha de proposar un candidat a la presidència de la Generalitat. Si la investidura d’aquest candidat fracassa, s’ha de formular una nova proposta, com es desprèn clarament de l’article 4.6 de l’esmentada llei.

El president del Parlament ha de proposar un candidat, i un altre de successiu, almenys, si el primer fracassa. Només l’eximeix de fer propostes successives el fet que no hi hagi cap diputat disposat a assumir la candidatura. No pot incomplir la seva obligació de proposar amb l’argument que no hi ha cap candidat que compti amb els suports necessaris. El dret de participació política, reconegut a l’article 23 de la Constitució, inclou el dret d’optar a la presidència de la Generalitat. El paper del president del Parlament és el de fer-ho viable per a qui aparenti tenir els suports indispensables. Si no hi ha ningú, ha de proposar el que tingui més suports, per donar-li l’oportunitat d’aconseguir-los, encara que sigui després de les consultes. Més encara, si el primer candidat és proposat sense tenir lligades prèviament les majories. Negar-li l’oportunitat a un altre en la mateixa situació seria inacceptable. En primer lloc, perquè significaria ignorar l’obligació de presentar propostes successives, tal com imposa el ja citat article 4.6. En segon lloc, perquè seria establir un tractament diferent, per raons polítiques, difícilment justificable en la seva posició institucional.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Alguns potser recorden un episodi del 2018. Era el 30 de gener, i en aquesta data estava prevista la investidura telemàtica de Carles Puigdemont, que es trobava a Waterloo. El Tribunal Constitucional va ordenar, després de la impugnació del president del Govern central, la suspensió del tràmit. El llavors president del Parlament, Roger Torrent, va acatar la resolució i va suspendre la sessió. També va demanar un informe jurídic perquè s’aclarís com s’havien d’explicar els terminis en aquelles circumstàncies. I en aquest informe es va al·ludir a la teoria de l’anomenat acte equivalent, inspirat en el dictamen del Consell d’Estat de 26 de juny del 2003. El dictamen es referia a un problema de l’Assemblea Legislativa de la Comunitat de Madrid, i deia que la constatació de "la falta d’un candidat que estigui disposat i en condicions de sol·licitar i obtenir la confiança de la cambra és d’efecte equivalent a una votació fallida per a la investidura d’un candidat com a president de la comunitat". Aquesta constatació seria l’acte equivalent a la primera votació fallida.

S’ha suggerit que el president del Parlament podria escudar-se en la teoria de l’acte equivalent per no presentar candidat a la presidència de la Generalitat. O, pitjor encara, per presentar-ne només un, sense formular propostes successives adduint que no són viables. Si ho són o no, se sap quan es voten. Mentre hi hagi candidats disposats, cal donar-los oportunitats. No m’imagino el senyor Rull incomplint les seves obligacions institucionals. Però, per si l’aconsellen malament, cal recordar-les.