Amics a Brussel·les, enemics a Madrid
El PP, el PSOE, el PNB i Ciutadans encara recolzen un Govern en comú al Parlament Europeu: la Comissió presidida per la demòcrata cristiana alemanya Ursula von der Leyen. I, amb tota seguretat, continuaran fent-ho els tres primers partits una vegada es renovi el pacte de les grans famílies polítiques de la UE que dirigeixen Brussel·les: els populars, els socialdemòcrates i els liberals. Van obtenir 403 diputats, que representen un 56% de l’hemicicle. Ciutadans ja no podrà formar part del grup Renew (en teoria liberal), que compartia amb el PNB, després de no haver obtingut representació. En el passat, l’extinta CiU també hauria entrat en aquesta equació. El seu aparent substitut, Junts per Puigdemont, no està adscrit a cap família europea.
En les negociacions per decidir el pròxim govern de la UE hi participaran activament l’actual presidenta, Von der Leyen, i el líder del segon partit socialista més votat en les recents eleccions paneuropees: Pedro Sánchez. Només per un escó el va superar la coalició socialdemòcrata italiana. El grup de centreesquerra transalpí ha insinuat el seu interès que el pròxim president de la Comissió pogués ser l’ex primer ministre Mario Draghi, el salvador de l’euro quan era governador del Banc Central Europeu.
En les converses per formar la nova comissió perdrà pes el president francès, Emanuel Macron, i és que el seu partit liberal va ser derrotat per la ultradreta. Sánchez intentarà que Teresa Ribera passi de ser vicepresidenta tercera del Govern espanyol a vicepresidenta responsable d’Energia i la Transició Verda en la Comissió. El futur de Josep Borrell, alt representant de la Unió per a Afers Estrangers i Seguretat, està en l’aire.
Qualsevol recomposició del Govern comunitari que pugui liderar Von der Leyen, que vol repetir, haurà de passar per l’aquiescència del PP. Dins de la família conservadora europea, els populars espanyols van ser superats per un sol escó pel partit homòleg a Polònia liderat per Donald Tusk i per la democràciacristiana alemanya.
Que a Europa puguin entendre’s i votar junts en els temes fonamentals aquestes tres famílies polítiques es contraposa frontalment amb el que passa a Espanya, on pensar en un acord de Govern entre el PP, PSOE el i fins i tot el PNB resulta, ara com ara, una utopia. I, no obstant, més del 50% de les lleis que s’executen a Espanya són fruit, indirectament, dels acords comunitaris. Un quart grup, els verds, amb 59 escons aconseguits dels 720 que formen el Parlament, sol ser l’altre aliat en moments puntuals. Formen part del grup verd Sumar i ERC. Aquests, sí, aliats del PSOE a Madrid.
A Europa hi ha i hi haurà entesa per continuar enfrontant-se als extremismes, a l’alça a diversos països tant per la dreta com per l’esquerra. El que a Brussel·les és possible, a Espanya no ho és. Així ens continuarà anant.
