Un colós fràgil

L’Índia és un gegant: el país més poblat del món (1.450 milions amb una edat mitjana de 28 anys), la cinquena economia del planeta (espera ser la tercera el 2029) i és una potència nuclear i espacial amb unes Forces Armades poderoses. Sobre aquesta base, Modi propugna una política exterior ferma que la població recolza, ja que el 72% creu que la cultura índia és superior a les altres; el 88% recolza l’entrada com a membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU, i un percentatge similar creu que també s’ha d’incorporar al G7. El mateix pensa el ministre d’Afers Exteriors, Jaishankar, quan afirma que "una política nacionalista produeix una diplomàcia nacionalista i el món s’ hi ha d’acostumar". Doncs ja ho sabem.

Però l’Índia també té debilitats, ja que és un país molt desigual. El seu PIB és només de 3,5 bilions de dòlars (als EUA és de 24, i a la Xina, de 17), la seva renda per càpita amb prou feines arriba a 2.000 dòlars, i l’1% més ric de la població acumula el 40% de la riquesa, mentre que al 50% més pobre només arriba al 3%. El 2022 ocupava el lloc 180 de 180 països en l’Environmental Performance Index per la seva paupèrrima cura del medi ambient. Però el pitjor és, com diu Arundhati Roy, que "la democràcia índia està sent desmuntada sistemàticament" perquè Modi l’està convertint en "un Estat hindú teocràtic i corporatiu". I el mateix pensa Sami Nair quan afirma que Modi "està posant en perill el llegat democràtic que va deixar Gandhi", i això és molt preocupant.

La raó està en el virus del nacionalisme. Modi va començar la seva carrera en un moviment ultranacionalista hindú i no oculta el seu desig de restaurar "l’orgull hindú" i el control polític del país per la majoria hindú (80%), acabant amb el pluralisme i la llibertat religiosa que són consubstancials a l’hinduisme, caracteritzat pels seus molts déus i moltes castes, un pluralisme que van defensar polítics com Jawarharlal Nehru i Indira Ghandi, perquè a l’Índia, a més d’hindús, viuen musulmans (170 milions), budistes (8), cristians (28), sikhs (20), jainites i parsis. Modi desitja canviar el nom de l’Índia per Bharat, en homenatge al mític rei Bharata, el primer que va aconseguir unir políticament tot el subcontinent. El perill és que acabi convertint l’Índia en un país definit per la seva identitat religiosa, com passa al seu veí Pakistan.

Notícies relacionades

Qui està de pega amb els cartells ensopega

Mala fe i potineria

Modi també ha posat en marxa un procés de centralització política en perjudici de l’autonomia dels estats, amenaça institucions democràtiques com la judicatura i la premsa (l’Índia ocupa el lloc 161 de 180 en el World Press Index) i promociona fins al ridícul el culte a la seva personalitat fent posar la seva foto als certificats de vacunació contra la covid. Aquesta deriva condueix a un deteriorament del pluralisme i a un debilitament de l’equilibri de poders i de les llibertats consubstancials a una democràcia sana. Afortunadament, els electors li han negat la majoria absoluta i això li complicaria portar a terme aquest programa.

Occident fa els ulls grossos davant aquesta deriva nacionalista, populista, centralista i autoritària perquè l’Índia és un gran mercat, un gran proveïdor i perquè la necessita per contenir la Xina, aprofitant les seves disputes territorials a l’Himàlaia. Per això s’ha integrat al grup QUAD amb Austràlia, els Estats Units i el Japó, sense deixar, però, de comprar petroli i armes a Rússia o de formar part del l’Organització de Seguretat de Xangai en un intent de mantenir obertes totes les seves opcions com a líder natural del sud global. És un gran país amb el qual cada dia caldrà comptar més.