Tu també pots ser (el de les ulleres) de Vox
El doble fatxa ha vingut al món per recordar-te que tots podem acabar sent un d’ells
Que et miri malament pel mirall un taxista és tan alarmant com que ho faci un perruquer: la teva vida està en les seves mans, perquè hi té o el volant o unes tisores.
Així que no és gens tranquil·litzador que el meu conductor pitgi l’accelerador mentre el retrovisor emmarca una mirada acusatòria. Els seus ulls semblen encara més fastiguejats en el semàfor en vermell. Em pregunto què li he fet. ¿No està d’acord amb la meva última columna? ¿Potser la meva novel·la li sembla infame? Torna a arrencar i la seva mirada és la de Travis Bickle en l’última escena de Taxi driver. ¿Apareixeré esquarterat al port logístic o en Oportunitats d’El Corte Inglés?
Quan s’atura a la boca de la Rambla, però, el seu gest se suavitza, es gira per oferir-me el seu rictus més amable i confessa: "Noi, em sap greu, porto tot el trajecte pensant que eres aquest de Vox". Respiro alleujat i tot seguit m’amoïno, una mica com Woody Allen al sortir de la consulta del metge en Desmuntant Harry.
Perquè llavors recordo: no és la primera vegada que em passa. La primera vegada que em van informar que m’assemblava a José María Figaredo, president de Vox Astúries i candidat a les europees, no la tinc en compte. M’ho va dir el meu amic Abel. "Qué cabró", vaig contestar, sense donar-hi més importància. Al capdavall, ell, amb aquells cabells com una escarola, s’assembla poderosament al Teo, el dels contes, i pel seu quarantè aniversari li vaig regalar una samarreta amb una vinyeta del personatge on hi deia: "Teo cumple 40". Me la devia.
Mari Carmen Juan, però, subdirectora del programa de Júlia Otero, en què col·laboro els divendres, m’ho va voler insinuar l’altre dia. Ho va fer amb tacte, encapçalant la informació amb un titubeig tragicòmic. No la vaig deixar acabar: "Sí, ho sé, no segueixis".
La vida és com el pa: més dura a mesura que passa el temps. Encara que sembli impossible, o improbable, fins fa poc (una dècada), m’adjudicaven semblances més desitjables: amb Ewan McGregor, per exemple. Això ha quedat rotundament enrere.
És complicat, això de les semblances. És impossible contestar bé a la pregunta de qui voldries que fes de tu en el teu hipotètic biopic. Si dius George Clooney, pecaràs de superb o de boig. Si dius que un germà Calatrava, de falsa modèstia. El millor és esperar que t’ho diguin els altres. Però aquests altres són els que em diuen ara que m’assemblo a aquest paio de Vox, nebot de Rodrigo Rato, amb veu de festa de globus d’heli, amb mil polseres rojigualdes de fil. I sí, amb patilles, mandíbula ampla i ulleres de muntura rodona. Vull pensar que és per això que em diuen que m’hi assemblo, tot i que el Papa Pig també té aquestes lents (i m’estimaria més que em comparessin amb ell).
Així que el cas és que he d’assumir que tinc un doble ultradretà. I viure amb això. Això del doble és molt literari. Hi ha el del personatge de Dostoievski d’El doble, Goliadkine, que en un món de bogeria i burocràcia té molt més èxit que ell en la feina i la vida. O l’Smurov de L’ull, de Nabokov, tan introspectiu i autoconscient que es veu a si mateix des de fora, com si fos un altre. O el William Wilson de Poe, un doble que és més virtuós i critica la conducta de l’original. O aquest nen del bus d’Una flor amarilla, de Cortázar, reconegut per un borratxo que detecta en ell qui va ser de noi, abans que tot es torcés.
A aquesta llarga tradició de dobles (el murri, l’interior, el virtuós, l’infantil) hi arriba el doble literari del fatxa. El doble fatxa ha vingut al món per recordar-te que ho podem acabar sent tots. Davant la reflexió que són els joves els que voten la ultradreta per la influència dels mòbils, o els mals obrers perquè viuen enganyats, el doble fatxa apareix per recordar-te que fins i tot tu pots acabar sent d’ells. Mentre l’esquerra juga al joc de les cadires musicals i el feixisme pren mig Europa, pensar que nosaltres no hi tenim res a veure és la drecera perquè passi.
Podria disfressar-me al revés: afaitar-me les patilles (que porto des que em van sortir), deixar-me barba per dissimular el dibuix de la mandíbula, canviar-me les ulleres. Així no m’assemblaria a Figaredo. Però crec que és més convenient afrontar la retirada que hi tinc i estar en permanent tensió per no convertir-me en el meu doble, en un d’ells.
