Una crisi vellíssima

De vegades veus venir la crisi i de vegades no. En els dos casos és probable que no puguis fer res per esquivar-la. Em costa dir què resulta pitjor. No assabentar-se de la gravetat de les coses fins que ja van passar remet a la ineptitud. Entendre que la crisi s’acosta, i no trobar la manera d’aturar-la, o desviar-la, remet a la impotència; i també a la ineptitud. Sempre malament. El present ens situa davant un ventall de crisis –que s’acosta per tot arreu a gran velocitat–. Veiem, distingim, sentim aquesta velocitat com un vent a la cara. Primer s’acostaven a poc a poc, però com que no vam trobar la fórmula per anul·lar-les, ara són sobre nosaltres, com uns meteorits. I tot indica que continuem sense saber com actuar per treure’ns-les de sobre.

Potser les crisis tenen alguna cosa d’inevitable. Són crisis perquè han de passar, i passen. Aquelles que no passen no són crisis pròpiament. Potser hi ha una manera d’endolcir-les, però ningú sembla conèixer-ne el secret, com quan Somerset Maugham deia que per escriure un bon llibre hi ha tres regles bàsiques que s’havien de complir, però desgraciadament, afegia, ningú sabia quines eren. Dean Martin disposava d’una broma arriscada que utilitzava en moments que vorejaven la crisi, quan en els seus xous els espectadors no reien: "¿Per què no puges a l’escenari i mates algú?", li proposava a algun dels capos mafiosos que acudien als seus espectacles a Las Vegas. I el públic es trencava de riure automàticament.

Notícies relacionades

¡Quin temps més boig!

Ni Biden ni Trump són Mick Jagger ni Raphael

La relació amb les grans dificultats es torna més crítica quan la crisi resulta ser una repetició d’una altra d’anterior, de la qual sabem com va acabar. Les velles crisis són sempre noves, mai passen de moda, i la possibilitat que tornin és sempre real, tot i que hagin de transcórrer cent anys entre una i la següent. Gairebé s’agraeix quan la crisi és inèdita i magnífica, com el dia en què va caldre afrontar l’escassetat de microxips, o quan els britànics es van quedar sense gasolina a les estacions, sense recanvis als supermercats, sense begudes a McDonald’s no perquè a l’illa escassegessin aquests productes, sinó perquè no van començar a tenir conductors de camions que els repartien. Veure coses que mai imaginem és un dels al·licients de la vida, suposo.

A Más gente que cuenta (Círculo de Tiza), d’Anatxu Zabalbeascoa, s’inclou entre altres entrevistes la que la periodista va fer al seu dia a Julián Herbert. L’escriptor mexicà reconeix que en alguns períodes de la seva vida no va saber gestionar les dificultats que van sortir al seu pas. Però a partir de cert moment va comprendre que les crisis tenien una raó de ser. El que necessita és veure-les arribar. "I acceptar que no tinc control sobre el que vindrà". Ara admet la incertesa. "És esperançador saber que hi ha una crisi a la cantonada", afegeix. Potser es tracta sempre de moure’s amb l’esperit que animava el personatge de Stubb a Moby Dick: "No sé gaire bé el que m’espera, però, en tot cas, aniré cap a això somrient"..