La tribuna

Les preguntes de Puigdemont

Sánchez ha frivolitzat amb el maltractament que pateix Catalunya en matèria d’inversions i finançament a l’oferir una fórmula específica a canvi del vot d’ERC a la presidència d’Illa

Esquerra ho té ara més difícil per justificar el seu suport. Ha sigut una jugada mestra del president del Govern central… per anar a eleccions

3
Es llegeix en minuts
Les preguntes de Puigdemont

Maquiavel deia que pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem. Justament per això, la política és una de les pràctiques que intenta cuidar més les aparences, sovint per amagar les males intencions. Al capdavall la demagògia és l’exaltació màxima de l’aparença retòrica, la capacitat d’omplir de grandiosos continents la buidor dels continguts. I, no cal dir, és el primer aprenentatge de tot polític: entre semblar i ésser, sempre és millor semblar.

Tot i així, justament perquè les formes són importants, sorprèn que desapareguin amb tanta alegria en la política espanyola, ratificant el manca finezza amb què Giulio Andreotti la va sentenciar. En algunes qüestions, especialment quan es tracta de Catalunya, no és que la política espanyola manqui de subtilesa, és que no necessita ni tan sols guardar les formes, protegida per la total impunitat en què es pot tractar la qüestió catalana. D’entre tots, Aznar és el campió del traç gruixut, de l’atac descarnat, de la manca absoluta de tota aparença de concòrdia. De tant en tant surt de la cova i deixa anar algunes proclames apocalíptiques sobre els perills d’Espanya i la perfídia sediciosa, sempre investit de la categoria de salvador de la pàtria. És l’espasa d’Espanya que cau damunt dels pecadors catalans, l’ariet dels heretges, i per això no cal aparentar res que no sigui l’exercici de la força.

Notícies relacionades

Però més enllà de la barroeria dels discursos dretans més cavernaris, el fet és que la manca de finezza respecte a Catalunya és endèmica en totes les opcions polítiques. Aquests dies n’hem tingut una doble mostra. D’una banda, la decisió del govern d’Aragó de mantenir ocultes al públic les obres de Sixena extretes –via manu judicial– del Museu de Lleida, demostrant que no era l’art, no era el patrimoni, no era la cultura, era Catalunya… Una vegada fet l’estropici, Sixena ja no és primordial. Però és el segon exemple el que mereix el cum laude de la manca d’aparença i, per dir-ho clar, la manca d’escrúpols: la mercaderia que ha fet Pedro Sánchez amb la qüestió del finançament de Catalunya, jugant a prometre una mena de "singularitat" econòmica, si ERC garantia la investidura de Salvador Illa. No deixa de ser insultant i ignominiós que Sánchez utilitzi destralerament un tema sensible que afecta el benestar dels ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui el seu color polític, i que ha esdevingut un clam de tota la societat catalana des de fa dècades. A banda de la manca de credibilitat de la proposta, que és un globus que ja ha estat desinflat des de can PSOE, no fos cas que tinguessin alguna temptació, Sánchez ha frivolitzat amb el maltractament que pateix Catalunya en matèria d’inversions i finançament, ho ha fet des de la presidència d’Espanya, i ho ha fet vinculant-ho a la presidència de Catalunya. Sense tenir en compte res, com si estigués al mercat de Calaf. Les preguntes que Carles Puigdemont li ha fet públicament són el catàleg de la vergonya: el finançament de Catalunya depèn de col·locar un dels seus a la presidència?; la injustícia financera que patim i la manca d’execució pressupostària són un càstig perquè no tenim un socialista a la Generalitat?; està fent vostè un xantatge?… L’estava fent sense cap aparença d’acord polític, ni cap complex ètic, i durant uns dies ha fet rodar la boleta del finançament sota els vasos catalans, com un experimentat tril.ler. I talment passa amb els trilers amateurs, sota els vasos no hi havia res.

El fet és doblement greu. D’una banda, cap president espanyol no ha volgut ni vol resoldre una injustícia endèmica que resulta insostenible: ni Catalunya rep el que li correspon ni l’Estat executa el que promet, que sempre està molt per sota del que el país necessita. I aquesta sagnia anual ens va afeblint l’economia, malmetent els nostres sectors estratègics i empobrint la societat catalana. Per si això no fos greu, Sánchez hi ha afegit la barroeria d’utilitzar aquesta qüestió sensible per mercadejar amb la investidura i guanyar temps. La ironia és que ha estat tan maldestre que, lluny de beneficiar Illa, l’ha perjudicat, no endebades, després d’una jugada bruta tan òbvia, ERC ho té encara més difícil per justificar el seu suport. Ha estat una jugada mestra… per anar cap a eleccions.

Temes:

Investidura