Catalunya
¡No volem votar!
Per entendre cap a on va la política catalana, segueixin els senyals de fum d’Esquerra Republicana, que viu des de fa setmanes en una paradoxa sorprenent: la diabòlica combinació d’uns pèssims resultats electorals amb la possessió de l’única clau real de la investidura. El partit republicà afronta unes importants esquerdes internes per primera vegada en molts anys, però té ara mateix una influència capital. Mentre Puigdemont és víctima de l’error de proposar una investidura que no existeix i que en realitat no vol (perquè no s’evidenciï que efectivament era un fake), Esquerra té a les seves mans el destí de la investidura, del procés i en realitat del futur de l’independentisme. Això sí, ha d’escollir entre dos escenaris diabòlics (investir un socialista o eleccions), i aquesta decisió, estrictament binària, marcarà probablement l’esdevenir de la política catalana de la pròxima dècada.
Després d’algunes setmanes de confusió, en les quals ha anat oscil·lant entre el processisme anacrònic de fingir en la Mesa del Parlament una majoria independentista que ja no és i l’intent fallit d’entrar en un govern del PSC a Barcelona, l’escenari es comença a aclarir. No sembla cap casualitat que, en menys de vint-i-quatre hores, Pedro Sánchez digui que "el finançament singular de Catalunya" és factible i Marta Rovira afirmi que "el concert econòmic és el mínim exigible" per a la investidura d’Illa. Les posicions estan encara allunyades, però, per primera vegada, es fixen els límits del terreny de joc. Les declaracions fa uns dies de la vicepresidenta María José Montero en les quals defensava un sistema de finançament específic per a Catalunya, amb la seva corresponent reacció histèrica, confirmen que Pedro Sánchez és capaç d’abordar un altre tema tabú en la política espanyola. Després de la batalla campal de l’amnistia, qualsevol cosa, fins i tot el finançament, és un repte assumible. Esquerra ho sap, i per això accepta el nou camp d’acció, tot i que sigui fixant un preu molt alt. També sap que en aquesta partida haurà de sacrificar alguna peça major, probablement el referèndum, una exigència que ha perdut la majoria parlamentària que la sustentava. Esquerra té ara una última oportunitat per consolidar l’independentisme pragmàtic que tan dolorosament va iniciar el 2020, i que tan poc se li ha reconegut. Tornar una altra vegada al processisme estèril suposaria llançar per la borda tot l’esforç construït durant tants anys. I a més pot exhibir el més important: amb l’acord evitaria unes noves eleccions. Ningú entendria que, en un país on es necessiten accions de govern de manera urgent, es torni a preguntar a la gent el que en realitat ja ha dit.
Notícies relacionadesCàstig bíblic
Després d’un lustre marcat per aquell crit de "¡president, posi les urnes!" i constatat que des del 2010 no s’ha acabat ni una sola legislatura en condicions normals (l’única que es va esgotar, 2017-2021, va ser una anomalia per la intervenció del 155), una nova convocatòria electoral generaria un rebuig frontal que es podria carregar alguns partits, entre aquests, Esquerra. No volem votar, o almenys, no volem votar quan ja ho hem fet. El missatge és clar: negociïn i entenguin-se o el càstig serà bíblic. Els nihilistes que somien noves eleccions que vigilin, perquè de vegades és millor estar en l’oposició que desaparèixer.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
