La Fórmula 1 que agita Barcelona

La meva generació, la que va néixer en els 60, va créixer en una Barcelona trista i grisa. Les façanes dels seus edificis reproduïen el moment mental d’aquella societat. O eren antigues i brutes, o eren noves i anodines. He escrit en diverses ocasions que a la Casa Batlló hi havia una clínica d’anàlisi on la meva tia, professional de l’Hospital Neurològic del carrer Llull, ja desaparegut, em portava perquè una companya seva m’extragués sang de manera regular. Era un edifici espantós on la meva potent imaginació de nen em conduïa a malsons tremebunds. L’angoixa que algú et xuclés la sang amb una xeringa es barrejava amb el sostre del terrat que semblava la pell d’un monstre amb escames. Ara s’assembla a la closca d’un drac divertit. Llavors, no. Els xavals d’aquella Barcelona on, és cert, encara es podia jugar a futbol al passeig de Sant Joan, llavors General Mola, vivien envoltats d’aquella escenografia apagada i sense llum.

Després va arribar una època de festes al carrer. El Grec, la Festa del Treball a Montjüic, la Mercè, les accions contraculturals al carrer, amb Ocaña inclosa, els concerts al Moll de la Fusta, tot era aire fresc. La ciutat continuava gris, però el carrer s’il·luminava amb música, amb sons sense sentit i sense normes. Tot començava. La resta ja ho saben: "Barcelona, posa’t guapa", els bars amb un disseny divertit, les Olimpíades del 92, etc. A poc a poc els despatxos municipals es van omplir de buròcrates que limitaven la bogeria mesurada en l’ocupació del carrer. Podia ser normal. Calia posar ordre. Però aquest sentit regularitzador coherent amb una gran ciutat va passar a estar controlat per funcionaris que com més normatives posaven més consolidaven la seva posició en l’espai públic. Va arribar un moment en què el motiu de l’alegria pública es va esvair i la norma va passar a liderar l’espai.

Sense mirar a ningú, sense concretar èpoques ni alcaldes, en els últims anys Barcelona s’ha transformat. De ser una ciutat espontània a estar controlada per regles en què la diversió havia d’estar estipulada. Va començar a passar amb Joan Clos i va prosseguir fins a Ada Colau ja de manera exagerada. Des de l’arribada de Collboni es va deixant veure una petita finestra oberta. Primer va ser la desfilada de la marca Louis Vuitton pel parc Güell on els anodins de sempre van criticar la utilització del parc. Ara la reinvenció del passeig de Gràcia, almenys un dia, en una imaginada recta de circuit urbà de Fórmula 1.

Notícies relacionades

El dinosaure és allà

Per un temps a soles

Les dues accions van en la línia de les grans ciutats que acompanyen el gran esdeveniment amb altres actes perquè tota la ciutat s’hi capbussi. Passa a Milà, on són especialistes, a París, Londres, Berlín, Nova York, Frankfurt i moltes altres ciutats.

Al carrer ha de passar sempre alguna cosa. Això és tenir una ciutat que vibra i que es converteix en generadora de llocs de treball i projectes. La Barcelona dels 60 produïa aturats i somnolència. La de les Olimpíades, feina i alegria. Ho recordo bé. Doncs que continuï la festa.