L’administració de justícia i l’amnistia

Un dels principis bàsics de la democràcia és la separació de poders, tan posada en qüestió últimament, fins i tot pels que asseguren respectar-la. És el legislatiu, és a dir el Parlament, el que fa les lleis, mentre que el judicial les aplica en les seves resolucions i sentències i l’Executiu les executa. Però estem vivint en els últims temps enfrontaments entre els tres poders, primer entre la Justícia i el Govern, però ara també entre els jutges i els fiscals i els legisladors respecte de la llei d’amnistia i el seu abast per afavorir o no alguns dels imputats pel procés. Des del poder judicial s’ha qüestionat amb arguments jurídics la iniciativa del president del Govern de posar en marxa una amnistia per a Puigdemont, Junqueras i els altres processats, a canvi que els independentistes recolzessin la seva investidura. Ara, els fiscals del Tribunal Suprem que van actuar d’acusació en el judici contra els processistes han argumentat contra l’aplicació d’aquesta llei en els casos de malversació i s’han negat a complir l’ordre del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortíz. Sánchez ha fet valer el principi jeràrquic del Govern a la fiscalia per sobre de la seva independència de criteri. Un espectacle gens enriquidor.

La voluntat de la majoria parlamentària que va votar l’amnistia està clara en l’articulat de la llei, que recull explícitament que l’atribució de malversació només pot donar-se en el cas que hi hagi hagut "enriquiment personal de caràcter patrimonial", un fet que els quatre fiscals que neguen el dret de Puigdemont, Junqueras i altres a acollir-se a l’amnistia al·leguen, tot i que el tribunal sentenciador no ho va considerar demostrat. Aquest cas de conflicte en un estament jeràrquic es va substanciar ahir en la Junta de Fiscals per una majoria pírrica de dos vots a favor de la posició de García Ortiz, un d’ells el seu. És a dir, es va decidir per la mínima. Ara seran d’altres els fiscals que elaboraran un informe favorable a l’amnistia per al jutge Pablo Llarena, mentre el cos de fiscals ha quedat partit en dos. Un altre espectacle poc enriquidor.

És fàcil entendre que els fiscals i els jutges que van participar en el judici del procés puguin sentir-se ara desautoritzats per la llei d’amnistia que no és fruit del penediment i del consens sinó de la pura necessitat aritmètica. Aquest conflicte alimentat des del Govern no fa cap altra cosa que donar ales a les acusacions que algunes de les seves resolucions podrien no basar-se únicament en criteris jurídics sinó que podrien estar contaminades per un ideari polític, del qual, com a rellevants professionals de la justícia que són, haurien de permetre’s distanciar-se. Si tan segurs estiguessin el Govern i la majoria parlamentària que el sustenta de l’adequació de la llei, no faria falta forçar la jerarquia en el ministeri fiscal sinó deixar que siguin els tribunals i, en última instància, el Constitucional, els que dirimeixin aquesta pugna interpretativa entre fiscals.

És cert que l’esdevingut a Catalunya el 2017 ha enverinat durant molt temps la vida política, social i judicial catalana i espanyola. Però ara, l’amnistia crea la il·lusió que el conflicte català hauria trobat, si no un curs de solució, almenys un camí d’apaivagament, amb la qual cosa els poders de l’Estat, els jutges, però també el Govern i la fiscalia haurien de deixar que tothom faci la seva feina.