Dos miures i la singularitat
Page i Puigdemont només volen evitar una entesa ERC-PSC
De seguida que s’ha obert una possible finestra d’oportunitat per evitar la repetició electoral, el president Page ha tornat a l’arena com un miura. Fins i tot més rabent i ferotge que qualsevol dirigent del PP. És com si al senyor Emiliano li passés com als gossos de Pavlov. És esmentar Catalunya i sembla que a l’home li puja la sang al cap.
Ara, a compte del finançament "singular", el que Page ja ha sentenciat amb tota mena de floretes i un to ofensiu. Sempre amb la mateixa música. Els catalans volen privilegis, fan xantatge a l’Estat, són insolidaris i només els interessa la pesseta.
La qüestió, al final, és malmetre la possibilitat d’una entesa –més que complicada– entre socialistes i republicans que permetria a Salvador Illa, a canvi d’un compromís ferm en finançament o llengua, ser president de la Generalitat.
En paral·lel, un altre miura ha saltat a l’arena. Carles Puigdemont també ha carregat contra la proposta "singular". Igual per allò que els extrems es toquen. A Puigdemont també l’enerva encara que per diferents motius. Per a Puigdemont és "escandalós" i un "xantatge" amb el qual Illa –guanyador de les eleccions– pretén arribar a la presidència de la Generalitat. A més, adverteix, per enèsima vegada, que pot retirar el seu suport a Pedro Sánchez a Madrid.
L’objectiu de Puigdemont és òbviament ser president de la Generalitat, cosa que pretenia precisament amb els vots del PSC, perquè en defecte els comptes no surten. També hi ha alguna cosa –o molta– de tutela a ERC a la seva missiva, de fixar els límits del que poden o no poden fer els republicans. Més que un dard al PSOE, allò de Puigdemont és una velada advertència a la nova ERC sense, per ara, Junqueras. No els cita. Però els marca el terreny de joc i les regles. O això sembla. Puigdemont va perdre clarament davant d’Illa, però va vèncer amb la mateixa claredat ERC. La seva actitud traspassa aquest resultat. Ell s’ha imposat (a ERC) i està disposat a treure el fuet per fer anar drets els republicans, si aquests es desmarquen o es deixen temptar.
Notícies relacionadesEfecte contrari
El líder de Junts es projecta a si mateix com el gran cabdill de l’independentisme a compte de la crisi de resultats d’ERC. Cosa que potser és prematura –donar per domesticada ERC– i, paradoxalment, podria provocar l’efecte contrari: una reacció d’orgull dels republicans. Si aquests permeten que el líder del partit que més pulles els ha arriat els digui el que cal fer, els republicans serien a Junts el que els Comuns al PSC. I això certificaria el paper de partit frontissa i la renúncia a la voluntat de disputar hegemonies. Els republicans es troben en un dilema històric. Sortir-ne airosos exigeix prendre decisions basant-se en el seu propi credo, sense que cap tipus de pressió els pugui fer efecte. Sigui la que sigui.
