La percepció d’un final
Modest Prats, poc abans de la presentació del seu llibre, ahir a Girona. /
Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, m’ha tocat rellegir un text de 1989, Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística, un opuscle publicat per la Fundació Caixa de Barcelona, obra del filòleg i professor de la UdG Modest Prats. Fa 35 anys d’aquella reflexió, feta a la manera dels exercicis espirituals dels jesuïtes i aplicada a la situació de la llengua catalana. Prats es preguntava d’on venim, on som i cap on anem; feia un repàs de la història lingüística, dels esforços reiterats per anorrear el català, de les dictadures patides i de totes les maniobres en contra. Després, analitzava els anys transcorreguts des de la primera llei de normalització (bones voluntats i efectivitat discreta), rebutjava el bilingüisme (un pas previ a la dissolució del català com a mer substrat de l’espanyol) i pronosticava una situació terminal que va rebre moltes crítiques des del poder perquè hi veien un aire apocalíptic que no lligava amb el cofoi optimisme convergent d’aquells anys.
Prats deia que "acceptar sense més ni més la realitat actual significa emprendre el camí que condueix a l’extinció del català". I afegia: "Arribarem aviat a un punt on serà impossible el retorn". De tot allò en fa 35 anys, ho repeteixo. I és esfereïdor pensar que, en tot aquest temps, no solament no s’ha revertit la tendència, sinó que ha augmentat la percepció d’un final. Ja sé que tot plegat pot tenir un aire de queixa absurda, paranoica; ja sé que pot semblar una exageració. Fa 35 anys que molts s’ho pensen.
Mentre rellegia la Meditació he topat amb els reportatges sobre els instituts de secundària que publica EL PERIÓDICO. S’hi diuen coses tan significatives, tan dramàtiques, que no fan sinó reblar aquella profecia que ara fins i tot sembla ingènua. El professor Alejandro López, de l’Apel·les Mestres de l’Hospitalet, diu que els alumnes li pregunten si també parla català fora de l’institut. És la pregunta que faria un innocent alumne de llatí de primer, incapaç de pensar que allò que és mort pugui servir per comunicar-se entre els vius. Ho veuen tan estrambòtic! Cristina Sans, de l’institut Montserrat Roig de Sant Andreu de la Barca, afirma que els joves veuen el català com una llengua de segona categoria, amb la idea que és entesa com el parlar dels professors. Les dues respostes dialoguen entre si: només existeix (i encara) en el claustre, lluny de la realitat del pati i dels carrers. I encara una altra. Molts professors deserten de fer-la servir perquè estan més preocupats per la matèria que no pas per l’eina que permet transmetre-la. En aquella mateixa reflexió ignasiana, Modest Prats escrivia que "al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. ¿Per què hem de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra?". Ho plantejava no pas des de l’acceptació, sinó des de la darrera escomesa possible. Aquesta, de fet, és la pregunta essencial que ens hem de fer. "Si no ens fem, implacables, aquests interrogants, no anirem gaire enllà", deia Prats. Fa 35 anys.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
