La tribuna
ERC: doble i pesada digestió
Els republicans han de decidir si investeixen Illa o van a altres eleccions. I també estan dividits respecte al futur d’Oriol Junqueras
Uns creuen que el ja expresident del partit peca d’un personalisme als límits del que és inaguantable. I ell, que el Govern d’Aragonès ha comès errors, com la dissolució
No hi haurà investidura al juny i potser caldrà esperar fins a finals d’agost per saber si Salvador Illa, guanyador de les eleccions amb 42 escons, és investit. O si a l’octubre s’hauran de repetir les eleccions.
Res és fàcil. Illa només aconseguiria la majoria absoluta de 68 escons sumant els 20 d’ERC i els 6 dels Comuns. I malgrat l’oferta d’Illa de pactes transversals (el PSC va aguantar el Govern Aragonès la segona part de la legislatura), l’independentisme es troba davant un aspre nou món. Per primera vegada en molts anys no té majoria absoluta. Puigdemont ho admet a mitges, com un accident que s’ha de reparar repetint eleccions. I a això juga –és el seu dret–, però per a això necessita que no hi hagi pacte PSC-ERC.
I ERC està feta un garbuix. La derrota ha sigut dura, ja que ha baixat del 21,3% al 13,7% del vot i de 33 a 20 escons. I no en sap la raó. ¿Per què el vot s’ha polaritzat tant entre el PSC i Junts, que, malgrat la derrota independentista, ha augmentat els seus vots un 1,5%, fins al 21,6%? Potser perquè el Govern d’ERC ha tingut encerts, però no ha sigut notable i perquè la negociació tremendista –amb tots els focus posats– de la llei d’amnistia entre Sánchez i Puigdemont li ha donat gran protagonisme. Puigdemont ha negociat amb Madrid –deia que no ho faria–, però ha humiliat Sánchez. I l’agitprop de la dreta l’ha magnificat amb la seva croada contra l’amnistia.
El pacte PSC-ERC, amb el PSC a la presidència de la Generalitat, no és fàcil. Per a ERC és un glop amarg, tem ser atacada per Junts i està traumatitzada pel càstig electoral. A més, aquesta derrota ha obert una guerra interna entre Oriol Junqueras, el líder d’ERC des de fa molts anys, i Marta Rovira, la seva secretària general. Ja quan Joan Puigcercós –després del tripartit– va propulsar el lideratge de Junqueras, que no era d’ERC sinó un independentista amb ganxo, el va fer acompanyar per Marta Rovira, més de l’ERC tradicional. I ara aquest pacte s’ha trencat.
Junqueras vol continuar liderant ERC i diu tenir-hi dret perquè ha aixecat el partit i la justícia espanyola li ha impedit ser candidat, però té en contra un potent moviment de fons. El manifest de 300 militants (ara 700) en què demanen una direcció nova i més plural, està allà. I el firmen no només gairebé tots els consellers d’Aragonès, sinó també l’ERC històrica de Puigcercós i Xavier Vendrell. I fins i tot gent de Carod-Rovira com l’expresident del Parlament Ernest Benach.
¿Què ha passat entre Junqueras, Aragonès, Rovira i Puigcercós? Simplificant, uns creuen que Junqueras peca d’un personalisme profètic als límits del que és inaguantable. I Junqueras diu que el Govern Aragonès ha comès errors i que el tàndem Aragonès-Sabrià (compte amb la prepotència del conseller presidencial) es van equivocar al decidir la dissolució. També creu –és messiànic– que malgrat les crítiques de molts dirigents continua tenint el suport de les bases republicanes. I hi ha els que pensen que Junqueras és –malgrat tot– el gran actiu d’ERC i que durant anys ha sigut el polític català més valorat. ¿Cal llançar-lo per la borda?
ERC està abocada a la seva lluita intestina i, alhora, ha de decidir si arriba a un pacte amb Illa (i amb Sánchez), o s’aventura a unes noves eleccions –sense candidat conegut– en què podria perdre encara més. Vint diputats encara són molts i permetrien pesar en la política d’Illa. ¿I què passaria a Junts si Puigdemont –estendard i ciment de la seva coalició– s’hagués de retirar com Artur Mas o José Montilla?
Notícies relacionadesD’altra banda, el "finançament singular" que ofereix Sánchez i el "concert econòmic" que exigeix Rovira sonen molt llunyans. Però tenint en compte el que és possible (no els somnis), potser no estan tan allunyats. Joan Ridao, un dels cervells d’ERC i antic secretari general, acaba d’escriure: "Es tracta que es respecti el principi d’ordinalitat, sense pèrdua de la capacitat redistributiva del model, però evitant –això sí– que Catalunya passi de ser la tercera en capacitat fiscal a la desena a rebre". Crec haver sentit una cosa molt similar a Salvador Illa en la campanya. Però ¿com es posa el cascavell al gat?
Tot està en suspens (a ERC i en la investidura), però queden molts dies fins al 25 d’agost.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.