Màgic i ridícul

Existeix un gènere de coses, coses que ens passen, coses que ens pertanyen, que té alguna cosa de xocant, i alhora còmica, i atrevida, i lúcida, i estrafolària, i sentimental. En realitat, són coses que ofereixen resistència a ser qualificades amb exactitud i succintament. Llevat que siguis, per exemple, Richard Ford, que en una de les entrevistes per promocionar el seu últim llibre Sé mía va trobar una manera plena de llum de referir-se a aquestes coses a la veritat de la qual els altres ens acostem utilitzant massa adjectius. I tot i així potser no ens hi acostem. Quan li van preguntar per l’extravagant Museu del Blat de Moro que apareix a la seva novel·la, emplaçat a Dakota del Sud, Ford va confessar que li agradava visitar-lo cada vegada que tenia ocasió, perquè era "un lloc meravellosament estúpid". De fet, a ell li encantaven "les coses meravellosament estúpides". Un altre exemple de cosa meravellosament estúpida, va dir, era la melodia del seu telèfon: cada vegada que algú li trucava sonava la veu del Pato Donald cantant la nadala Deck The Halls.

La família de coses meravellosament estúpides ens involucra a tots. Costa creure que algú no atresori o faci coses de tant en tant en les quals es barregin el ridícul i l’extraordinari, proporcionant-los, als nostres ulls, un valor sentimental durador, potser indestructible. L’encant de moltes coses i accions depèn de la manera única en què cadascú mira el món, l’accepta, se l’apropia. L’amor també és això. Fa unes setmanes, em van oferir una vella prestatgeria giratòria per a llibres. Pesava bastant, grinyolava al girar i la sola idea de traslladar-la fins a casa feia mal de cap. No hi havia, a més, un lloc al pis idoni per posar-la. I tampoc és que la necessités. Però tenia una cosa que va fer que m’enamorés de la idea de tenir-la. Vaig demanar ajuda a diversos amics, vaig desmuntar mig cotxe per posar-la, després vaig desmuntar mitja prestatgeria per treure-la, perquè no volia sortir, la vam pujar a pols per les escales i, finalment a casa, es va quedar en una cantonada, meravellosament estúpida. I ara la vida ja em resulta lletgíssima sense ella.