Política
Pedro Sánchez gairebé no governa
Estem en presència d’una recomposició del paisatge polític enfront d’una estratègia d’improvisacions i fugides cap endavant
Fa un temps que Pedro Sánchez gairebé no governa, encara que, si escoltem Yolanda Díaz, hi ha un govern de Sumar. Sánchez pràcticament només té temps pels jocs de paraules, vols internacionals i jornades de reflexió. Ja tan sols actua a la defensiva. És com una dotació del Samur sense temps per a atendre tantes emergències. Si governar és prendre decisions, el president del govern està en stand by i en ple eclipsi de la socialdemocràcia.
Des que Sánchez va decidir ser el dic davant la ultradreta, Marine Le Pen ha avantatjat en vots Macron, Giorgia Meloni és a la sala de màquines de la Unió Europea i Milei s’ha reconciliat amb el papa Francesc. Pedro Sánchez ha proclamat que el PP, Vox i S’ha Acabat la Festa són el mateix: tres ultradretes indistintes, tres membres d’una Internacional d’Extrema Dreta inexistent. Ara per ara, el centredreta de Núñez Feijóo –com el Partit Popular Europeu– avança en totes les eleccions i a Brussel·les tindrà més influència que un PSOE amb uns socis que perden vots.
A la dreta del PP tampoc hi falten vots, fins i tot per a habituals del desvari a Instagram, com el fundador de S’ha Acabat la Festa –800.000 vots enviats a la trituradora–, producte de l’antipolítica encoratjada per un descontentament que es manifesta especialment en la circumscripció única de tota elecció al Parlament Europeu. L’influent digital Politico publica la llista dels nous europarlamentaris més estrambòtics i és com per a no creure-s’ho.
I ara la Moncloa es veu immersa en un dels embolics més complicats de l’Espanya de la posttransició: oferir un millor finançament a Catalunya. Fins i tot pot acabar perjudicant les possibilitats del guanyador de les eleccions autonòmiques, Salvador Illa, en benefici polític de Puigdemont, amb qui Sánchez ha estat generalment afectuós, sense cap gest de rebuig. Sánchez condemna a tota hora l’extrema dreta, però mai adjectiva les trajectòries de Junts i ERC. Així ha succeït amb la llei d’amnistia.
Les campanes sonen a unes eleccions anticipades a Catalunya que podrien prologar la fi de la legislatura socialista iniciada el juliol passat, a conseqüència d’unes eleccions anticipades després de la derrota del PSOE en les municipals i les autonòmiques. Aquesta és la legislatura horribilis de Pedro Sánchez, el líder més anti Trump d’Occident, el debel·lador de Netanyahu i nou eix de la política europea. Passen a la cua més Pressupostos Generals.
La impopularitat de Pedro Sánchez arrossega els seus aliats més immediats. Estem en presència d’una recomposició del paisatge polític enfront d’una estratègia d’improvisacions i fugides cap endavant. És cert que la seguretat en si mateix, agosarada i sense complexos, l’ha tret de dificultats quan se’l donava per amortitzat, però potser és que ja s’endinsava en l’actual atzucac. Per això va optar per governar poc, per desdir la realitat i donar la culpa de tot a la no renovació del Consell General del Poder Judicial.
