¿I si això d’Esquerra no fos el de sempre?
El presidente del Parlament, Josep Rull, se reúne con Ruben Wagesberg
Els periodistes estem aplicant sobre la conjuntura actual d’Esquerra Republicana tots els tòpics que arrossega al llarg de la seva història: des de l’assemblearisme fins a l’histrionisme passant per l’excés de l’emotivitat. Certament, alguns episodis d’aquesta crisi se cenyeixen a l’estereotip, especialment la negociació de la Mesa del Parlament per donar la presidència a Josep Rull o el congrés de la federació de Barcelona per decidir l’entrada en el govern de la ciutat. Però el context i els protagonistes són d’altres. No estem en la pugna dels anys 70 i 80 entre l’exili i l’interior; ni en els personalismes de dirigents procedents de diferents moviments independentistes com els Colom, els Carod o els Puigcercós durant els 90 i primers anys del segle XXI. L’actual generació de dirigents d’Esquerra es va forjar en les lluites universitàries, uns en el BEI i d’altres en la FNEC o en l’Associació Catalana de Professionals; van estar en el sottogoverno dels dos tripartits, i, finalment, van anar a buscar Oriol Junqueras per la seva popularitat mediàtica. I va portar els seus.
Algunes veus admeten en privat que els dos bàndols presumptament irreconciliables acabaran firmant la pau perquè uns no tenen líder i l’altre no té quadros i perquè les confrontacions són més virulentes entre els entorns respectius que entre Junqueras i Marta Rovira. El manifest ha tingut menys adhesions de les desitjades, cosa que sempre passa, però evidencia que molts sospiten que Junqueras vol recuperar la presidència amb el suport de les bases per prescindir dels seus serveis. I ho consideren injust. I Junqueras també ho pensa d’alguns.
Esquerra ja no és el partit dels saltataulells que deia Pujol. És un partit d’universitaris socialdemòcrates i classes mitjanes. Està en ebullició. El que hauria d’intentar és no paralitzar el país mentre arregla el seu i no tornar a exercir de les joventuts de Junts.
