Calàbria no era Camelot

Res no ha estat gratuït ni espontani. Per a la reacció, tot ha fet baixada a redós dels canvis vertiginosos experimentats en la nostra societat, normalitzadors de la supeditació del bé públic i la justícia social a l’individualisme i al campi qui pugui. El resultat ha esdevingut prou catastròfic perquè el desprestigi de la política i de l’afiliació plani entre el gran públic i s’associïn perversament més amb els interessos personals que no pas amb l’altruisme.

En tot cas, les dades d’afiliació als partits d’esquerra evidencien una alarmant incapacitat per atraure les noves generacions. Una panòplia, doncs, d’incerteses de present i temors pel que vindrà.I confusions en les esquerres sobre com encarar les solucions, raó per la qual cadascuna de les forces catalanes d’esquerra hauria de resoldre llurs contradiccions tenint present aquest dèficit. Per això la crisi oberta a ERC arran del Manifest promogut per una bona part dels companys de Junqueras en la direcció perquè renunciés a presentar-se com a candidat a la presidència en el pròxim congrés hagi despertat un interès que ultrapassa el marc estricte del seu partit.

Un cas especialment interessant, perquè es tracta d’una organització que, com a producte de la seva ideologia republicana, respon a una tradició d’organització en què l’horitzontalitat (assemblearisme) és més present que no pas en els partits de tradició marxista. En definitiva, un pregon protagonisme de la militància de base, aliena a la professionalització, que explica la maduresa palesada en els darrers anys a l’hora d’encarar el post 1-O.

Així ha estat com el compromís col·lectiu de la militància, malgrat no comptar amb la complicitat de les altres potes de l’independentisme organitzat i a pesar de viure en un escenari presidit per la repressió, hagi permès a ERC compatibilitzar la gestió de les contradiccions que genera la governança en les distintes institucions amb la necessitat de guanyar la batalla ideològica de com aplicar una nova estratègia independentista per a una Catalunya i una Europa ben diferents de les del 2017.

Fer hegemònica, al capdavall, la idea que la resolució de conflicte nacional requereix tanta progressivitat, acumulació de forces i col·laboració amb el conjunt dels partits catalanistes com la complicitat amb les esquerres espanyoles, basques i galleges. Una batalla no conclosa i prou gegantina perquè s’hagi hagut de pagar la penyora de successives retrocessos electorals.

És del tot exemplar com la militància d’ERC ha estat capaç de gestionar de manera ponderada el seu protagonisme en pro de l’estabilitat interna. Un tancar files i un deixar-se guiar pel seny i la solidaritat envers una direcció compromesa en l’assoliment del bé superior de l’amnistia.

Per això va caure com una llosa l’inesperat Manifest. Un xoc psicològic sofert per la militància en descobrir que a la taula rodona dels seus dirigents la fraternitat competia amb estrictes lluites de poder. Crisi que, sortosament, la pròpia militància, tant el deu per cent que ha signat l’esmentat document com la resta, sabran metabolitzar-la a la manera republicana: votant o no al novembre els candidats que es postulin per competir enfront de Junqueras i, per damunt de tot, debatent i contrastant idees.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una vegada més, el republicanisme fa de llebre i ha esdevingut laboratori de com les esquerres hauran d’afrontar la regeneració, la manca de funcionalitat i l’augment de la participació democràtica en llurs organitzacions.

Celebrem, doncs, que la superació de l’atzucac resti en mans del "militant", arquetipus, tot fent servir una expressió recurrent en la literatura política republicana de les primeries del segle XX, de la "persona d’idees" lliurada a l’Ideal.